 |
| Clooney & Robertson |
Hi va haver un moment particularment optimista a la segona meitat del segle XX, un moment que va coincidir curiosament amb el punt àlgid de la guerra freda i la seva amenaça nuclear, en el qual es va generalitzar la creença en un futur millor que seria capaç de conquerir l’espai, eradicar la malaltia, fer que l’energia atòmica treballés a favor de la pau i la humanitat sencera vestís com en un episodi dels Jetsons. Aquesta fe, il·luminada i cega, en el progrés que propiciaria la ciència en aliança estreta amb la tecnologia fou la que inspirà la zona Tomorrowland dels parcs d’atraccions de Disney o les previsions del món del demà que es podien veure a l’exposició universal de Nova York l’any 1964. La pel·lícula “Tomorrowland”, apart de treure profit fílmic de la franquícia Disney, explota la nostàlgia sobre aquesta visió idíl·lica del futur, encara que la majoria dels seus espectadors potencials siguin massa joves per haver-la conegut de primera mà, com segurament sí que la devia conèixer el seu director Brad Bird.
En tot cas, el creador de meravelles com “The Iron Giant”, “The Incredibles” i “Ratatouille” no assoleix aquí altura similar i em sento temptat a culpar Damon Lindelof (un dels perpetradors de “Lost”), el qual figura com a coautor del guió, de les afàsies de la trama. Amb seguretat no recordo estructura més enrevessada i poc atractiva per a un film que se suposa que està adreçat a un públic familiar. Ja l’inici de la pel·lícula és desconcertant i la seva plena explicació al desenllaç tampoc justifica el desconcert; mentre que la barreja de temps de la història no és apta per a ments poc sofisticades (llegiu, infants consumidors de “Happy Meals”).
Reconec que en aquest primer terç del film hi ha una sola seqüència fascinant, quan la jove protagonista (una entusiasta Britt Robertson) descobreix l’epònima Tomorrowland de la forma més dinàmica i encisadora possible, encara que l’experiència acabi revelant-se com un gran espot publicitari (com si el film “Tomorrowland” de Brad Bird no ho fos també). No deixa de ser curiós (a nivell d’interès local) que gran part d’aquesta ciutat del futur contingui les arquitectures “peperes” que Santiago Calatrava va plantificar fa uns anys a València. Encara així, els efectes especials són més que notables.
El que segueix és tediós: l’itinerari de la “road movie” passa per diversos racons d’Estats Units sense gaire motiu; salta fins a París (amb menys motiu encara) i arriba a la seva conclusió a la marca dels 130 minuts. Hi ha escenes d’acció i escenes de “sentiment”, cap de les quals funciona al cent per cent. La insistent tesi bàsica és tan simple com ximple: no ens hem de conformar a predir un futur malastruc, cal buscar-li solucions; positives a ser possible. El guió sencer sembla escrit per un entusiasta Paulo Coelho de dotze anys.
George Clooney encara sap interpretar prou bé un “emprenyat” desagradable i proper, mentre que Hugh Laurie no ha après a treure profit del seu èxit a Hollywood. S’ho fan molt millor les jovenases Britt Robertson i, sobretot, Raffey Cassidy, adorables elles en aquest i en altres mons.
En tot cas, el creador de meravelles com “The Iron Giant”, “The Incredibles” i “Ratatouille” no assoleix aquí altura similar i em sento temptat a culpar Damon Lindelof (un dels perpetradors de “Lost”), el qual figura com a coautor del guió, de les afàsies de la trama. Amb seguretat no recordo estructura més enrevessada i poc atractiva per a un film que se suposa que està adreçat a un públic familiar. Ja l’inici de la pel·lícula és desconcertant i la seva plena explicació al desenllaç tampoc justifica el desconcert; mentre que la barreja de temps de la història no és apta per a ments poc sofisticades (llegiu, infants consumidors de “Happy Meals”).
Reconec que en aquest primer terç del film hi ha una sola seqüència fascinant, quan la jove protagonista (una entusiasta Britt Robertson) descobreix l’epònima Tomorrowland de la forma més dinàmica i encisadora possible, encara que l’experiència acabi revelant-se com un gran espot publicitari (com si el film “Tomorrowland” de Brad Bird no ho fos també). No deixa de ser curiós (a nivell d’interès local) que gran part d’aquesta ciutat del futur contingui les arquitectures “peperes” que Santiago Calatrava va plantificar fa uns anys a València. Encara així, els efectes especials són més que notables.
El que segueix és tediós: l’itinerari de la “road movie” passa per diversos racons d’Estats Units sense gaire motiu; salta fins a París (amb menys motiu encara) i arriba a la seva conclusió a la marca dels 130 minuts. Hi ha escenes d’acció i escenes de “sentiment”, cap de les quals funciona al cent per cent. La insistent tesi bàsica és tan simple com ximple: no ens hem de conformar a predir un futur malastruc, cal buscar-li solucions; positives a ser possible. El guió sencer sembla escrit per un entusiasta Paulo Coelho de dotze anys.
George Clooney encara sap interpretar prou bé un “emprenyat” desagradable i proper, mentre que Hugh Laurie no ha après a treure profit del seu èxit a Hollywood. S’ho fan molt millor les jovenases Britt Robertson i, sobretot, Raffey Cassidy, adorables elles en aquest i en altres mons.
 |
| Laurie contra Calatrava |
Tot el que sigui ciència ficció em crida bastant. Ara bé quan tothom diu que la cosa no funciona passo d’ells sense remordiment, bye bye tomorrowland
ResponEliminaSí, no l'ha salvat ningú.
Elimina