Notícies de les illes

Nostàlgics del temps quan escrivia sobre illes remotes? Tranquils, de vegades aquestes illes minúscules són una font de notícies, precisament gràcies a la seva grandària (o hauria de dir la seva petitesa?). És el que ha passat recentment a Canna, la més occidental de les Hèbrides Interiors, on s’ha produït el seu particular “crim del segle”. Resulta que la botiga comunitària de l’illa va ser saquejada la nit del passat divendres 12 de juny. La botiga, que ven queviures, records i artesania i és atesa per voluntaris, roman oberta de nit per permetre als pescadors que pernocten al moll utilitzar la seva Wi-Fi gratuïta i comprar el que necessitin. El pagament es diposita en una caixa i es prega als compradors que anotin l’import de les seves adquisicions en un llibre de comptes.

Imagineu-vos el destret dels dinou indígenes quan descobriren el dissabte al matí que uns desaprensius havien buidat els prestatges de caramels, rajoles de xocolata i paquets de galetes i s’havien endut a més sis gorres de llana fetes a mà. Feia dècades que a l’illa no es produïa cap delicte i l’últim que es recorda és el robatori d’una safata de fusta tallada d’una de les seves tres esglésies allà per la dècada dels 60. Mai no va ser recuperada.

Els consternats illencs s’han plantejat la possibilitat d’instal·lar càmeres de seguretat, cosa que els repugna perquè significaria posar en dubte la seva idea d’honestedat. En el pitjor dels casos, es veuran obligats a tancar la botiga durant les nits. La bona gent de Canna ha quedat sensiblement tocada i els més agosarats ja remuguen entre dents contra els mals de la vida moderna.

La segona notícia cal anar-la a buscar molt més lluny, a l’illa Pitcairn del Pacífic Sud. Aquest indret remot compta amb una pintoresca (i sovint divulgada) història, gràcies a haver sigut el refugi dels amotinats de la Bounty i els seus aliats tahitians. Pitcairn és actualment l’últim Territori Britànic d’Ultramar en el Pacífic, el que no deixa de ser una manera eufemística de mencionar una colònia, encara que ara se les denomini de forma menys paternalista. Sigui com sigui Pitcairn és també la jurisdicció nacional menys populosa del món, amb un cens estimat de 56 persones l’any 2013.

Aquest cul de món ha sigut notícia aquesta setmana quan les seves autoritats han aprovat una llei que legalitza explícitament el matrimoni gai. Sembla que ho han fet per acomodar-se als bons vents que bufen a la metròpoli britànica (dels quatre elements nacionals que componen el Regne Unit, només Irlanda del Nord es resisteix encara al matrimoni igualitari). En tot cas la victòria és pírrica, perquè no sembla que beneficiarà ningú. Una indígena de tota la vida recorda que l’últim nadiu gai va desfilar cap a pastures més propícies d’ultramar fa una pila d’anys. A sobre, l’únic sacerdot de l’illa és membre de l’Església Adventista dels Set Dies, la qual no sent cap simpatia pels matrimonis que defugen els estàndars.

Però no cal mirar les coses de forma tan negativa, de segur hi ha natius gais de Pitcairn escampats pel món, els quals no dubtaran a anar a casar-se a la terreta. Alguna autoritat hi deu haver per casar-los. En tot cas, si us convidessin a un casori allí, caldrà que us prepareu amb temps, ja que no hi ha aeroport i l'únic transport per arribar-hi és el ferry des de les remotes illes Gambier.