Hejira

Viatjo en un vehicle qualsevol
Sec en un cafè qualsevol
Desertora de les guerres mesquines
que van fer fugir, traumatitzat, l’amor
És còmoda la melangia
Quan no cal donar explicacions
És tan natural com el temps
d’aquest cel tan canviant d’avui
En el nostre aparellament possessiu
Hi havia tant que no podia ser expressat
Per això torno a mi
Aquestes coses que tu i jo vam suprimir
Veig alguna cosa de mi en tothom
en aquest precís moment del món
Mentre la neu s’aplega com llaços de blonda
sobre una noia que balla un vals

Saps que mai no ha sigut fàcil
Tant si et rendeixes com si no
Tant si passes d’un extrem a l’altre
o segueixes una línia recta
Hi ha un home i una dona asseguts a una roca
O es desfaran o es congelaran
Escolta
Vestigis de Benny Goodman
Travessen la neu i els pins
Sóc vulnerable a la febre viatgera
Però m’encanta estar tota sola
Encara, en certa manera, el més lleu toc d’un estrany
pot fer que els meus ossos tremolin
Ja sé que ningú no m’ho ensenyarà tot
Tots anem i venim com desconeguts
Cadascú tan profund i superficial
Entre el fòrceps i la làpida

Vaig mirar els senyals de granit
Aquells tributs a la finalitat, a l’eternitat
I llavors em vaig mirar
Una gallina furgant a la recerca de la meva immortalitat
A l’església encenen les espelmes
I la cera regalima com llàgrimes
Hi ha l’esperança i el desesper
que he contemplat durant trenta anys
Només som partícules de canvi, i tant que ho sé
que orbiten al voltant del sol
Però com puc tenir aquest punt de vista
si sempre estic lligada a algú
Banderes blanques de xemeneies hivernals
demanen una treva davant de la lluna
Als miralls d’un banc modern
Des de la finestra d’una habitació d’hotel

Viatjo en un vehicle qualsevol
Sec en un cafè qualsevol
Desertora de les guerres mesquines
Fins que l’amor em retorni al combat