La dimensió ben coneguda

Pretèrits regals nadalencs o reials (dels tres Reis d’Orient, esclar) m’han ajudat a familiaritzar-me amb vells clàssics televisius com ara “The Twilight Zone”, que si no m’equivoco va passar a la primera TV3 dels nostres pecats sota el títol de “La dimensió desconeguda”. El seu artífex, Rod Serling, ha esdevingut des de llavors una mena de sant laic del mitjà, tot i que la seva mort prematura sospito que ha contribuït a engrandir la seva carrera pòstuma. De moment m’he empassat la primera temporada de “The Twilight Zone”, 36 capítols de prop de mitja hora rodats entre 1959 i 1960 en gloriós blanc i negre, els quals oscil·len entre el que és fantasiós i el que és fantàstic. El sever text introductori, que Serling recita impassible, és sempre el mateix:

Hi ha una cinquena dimensió, més enllà del que l’home coneix. És una dimensió tan vasta com l’espai i tan intemporal com l’eternitat. És el terme mig entre llum i ombra, entre ciència i superstició, i rau entre el pou de les pors humanes i el cim del seu coneixement. Aquesta és la dimensió de la imaginació. És una àrea que anomenem “La zona del crepuscle”.

Aquests aires de transcendència impostada no han envellit gaire bé, com tampoc ho ha fet el to moralista de certs episodis. Des del moment de la seva creació ha plogut molt i les històries, que en principi devien semblar tota una novetat, ara ens poden semblar ingènues o previsibles. Amb una sola excepció els guions es reparteixen entre el propi Serling (la majoria), Charles Beaumont i Richard Matheson. Els d’aquest darrer són generalment els més bons, però sigui per idea o per execució n’hi ha de molt salvables. Un dels meus favorits és “The Monsters Are Due on Maple Street” (S’espera que hi haurà monstres a Maple Street) on, a partir d’una idea de Rod Serling, la violència esclata en una barriada en el moment que es dimonitza aquells que són diferents.

Richard Matheson planteja a “A World of Difference” (Un món de diferència) el drama d’un home que descobreix que la seva vida només és el guió d’una pel·lícula, prefiguració del futur “The Truman Show”; mentre que a “A World of His Own” (Un món propi) és un escriptor el que, a través de la literatura crea una vida paral·lela a la seva vida real, un tema que segur que Woody Allen també ha explorat als seus films. “Elegy” (de Charles Beaumont), sobre uns astronautes que aparentment tornen a la Terra encara que s’hi trobin a molts anys llum, és un dels que més m’ha intrigat. “Third from the Sun” (un altre Matheson) té un final que encara és sorprenent 55 anys més tard. A “The After Hours” es descobreix la vida secreta dels maniquins i “A Stop at Willoughby” (de nou Sterling, i el seu episodi favorit confés) com de bé s’adapta l’estructura del conte al mitjà televisiu.

Malgrat la seva aparença rudimentària, a la confecció de la primera temporada de “The Twilight Zone” hi contribuïren artistes de primer nivell, encara que haguessin quedat relegats a la sèrie B de Hollywood. Dirigeix alguns episodis el pretèrit Mitchell Leisen, i d’altres el futur Stuart Rosenberg, també mort a hores d’ara. De tant en tant la música és de Bernard Herrmann o del molt “jazzy” Jerry Goldsmith. I els actors protagonistes, encara que actualment hagin caigut en l’oblit, es diuen Jack Warden, Vera Miles, Keenan Wynn, Ida Lupino, Burgess Meredith o Dick York. Fa gràcia descobrir un joveníssim Martin Landau i un nen que acabaria sent el director Ron Howard.

Si bé l’equip artístic sembla més que presentable, no crec que els hi quedés gaire pressupost per decorats i efectes especials. Les escasses escenes d’acció que hi apareixen són francament risibles i, quan es tracta d’episodis situats a planetes llunyans, o bé es reaprofiten els sets de “Forbidden Planet” o bé es filmen els exteriors al desert de Nevada. L’episodi més delirant de tots és un en el qual Roddy McDowall fa d’astronauta i, quan arriba a Mart, obre la porta de la nau sense preocupar-se de verificar si l’atmosfera del planeta és o no respirable. Però encara són millors els “marcians” que li donen la benvinguda, els quals van vestits com els figurants d’una producció barata de “La Bella Helena”.

Llegeixo que l’episodi “The Big Tall Wish” causà una commoció pel fet que els seus protagonistes fossin negres (el conte s’ambienta en el món de la boxa i això ho justifica gairebé tot). Serling era de l’assenyada opinió que els actors de raça negra eren un tresor totalment desaprofitat, i els continuaria contractant a les properes temporades.

M’he sentit com un arqueòleg revisant aquesta primera temporada de “The Twilight Zone”, de vegades agradablement sorprès, d’altres moderadament horroritzat. Pel meu gust, hagués insistit més en el to humorístic, que tant bé s’acomoda a aquestes fantasies, però els temps eren menys cínics i manava la urgència del missatge. Un 7 sobre 10, per dir-ho ras i curt.