Ascensió i triomf de Roma

Ciceró, who else?

Al contrari que el seu compatriota Edward Gibbon, el qual al seu cèlebre «The History of the Decline and Fall of the Roman Empire» es dedicava a descriure amb propòsits certament moralistes les causes de la decadència de l’imperi romà, Mary Beard a «SPQR Una historia de la antigua Roma» (Ed. Crítica, 2016) opta per ocupar-se dels anys més pròspers de la seva història, començant per la fundació de la ciutat i aturant-se a principis del segle III, quan el declini encara no es podia besllumar.

El llibre comença al bell mig de la pel·lícula, d’una forma que no s’acaba d’explicar de forma convincent, amb l’enfrontament entre Ciceró i Catilina el 63 a. C. Se suposa que l’època representa el primer moment en el qual la història de l’imperi romà va estar ben documentada, el que permet a l’autora descriure els fets i al mateix temps qüestionar-los. M’imagino que tot plegat li serveix com excusa per il·lustrar de primera mà el seu mètode, dialogant però escèptic, que apunta per primer cop a tot el que hem heretat dels romans via la retòrica de Ciceró.

L’incomprensible inici es redreça al segon capítol, on per fi apareix el mite fundacional romà de la lloba i els bessons. Tot i que és un fet sense cap realitat històrica, Beard n’extreu els seus significats profunds que revelen la interpretació interessada que volien fer els romans de la seva història. El mateix es pot dir dels segles de monarquia i principi de la república, on l’escassetat de registre documental obliga a refiar-se d’historiadors molt posteriors, més preocupats per fer quadrar el passat amb la realitat present que no pas amb ser veraços.

Ni tan sols quan el material escrit comença a abundar en el segle I a. C. l’autora abaixa la guàrdia. Encara que d’un escriptor com Ciceró ens hagi arribat una quantitat d’obres d’una extensió que equival a tota la literatura llatina anterior que s’ha conservat, el seu contingut és sotmès a quarantena, ja que (com bon personatge polític) es diria que redactava a favor de la seva pròpia posteritat. Aquest escepticisme de la Beard desplaurà als lectors del gènere històric que busquin certeses i simplificacions de sobretaula. Així, per exemple, les vides dels catorze primers emperadors, que tant de color i de drama han aportat a la literatura, el cinema i la televisió, potser no van ser tan exagerades com ens les van vendre els seus successors. I si Neró no hagués tocat la lira, mentre Roma cremava? I si Calígula no hagués nomenat senador a un cavall? Ja se sap que la història l’escriu qui es troba en possessió del negoci editorial. I no deixa de ser curiós que es considerin «dolents» els emperadors que foren assassinats i «bons» aquells que moriren al seu llit. La història recent espanyola ens ho hauria de desmentir.

El llibre posa en primer terme les fonts documentals, insuficients, enganyoses, interpretables de diverses maneres, però les úniques amb les que finalment comptem. S’interessa molt especialment en figures obscures, rescatades de l’epitafi llegit a una làpida modesta, però que revelen el tipus de vida que calia esperar durant l’imperi per a les persones normals i omplen el text d’humanitat. «SPQR» acaba a principis del segle III, quan Caracalla va atorgar la ciutadania romana a la majoria dels habitants de l’Imperi. Segons Beard, a partir de llavors tot va canviar, encara que no em justifiqui ben bé el canvi.

Excuseu-me, però prefereixo Mary Beard en els seus programes televisius que en els seus llibres. M’agrada més contemplar el seu entusiasme en directe. No passa res: encara viureu moltes més gradacions d'aquest gènere de sentiments.