Jorge Luis Borges mai no va rebre el Nobel de Literatura, de manera que les lletres argentines només es pogueren rescabalar quan el guanyà l’escriptor Daniel Mantovani (Óscar Martínez), segons ho expliquen a «El ciudadano ilustre» la dupla de directors formada per Mariano Cohn i Gastón Duprat. Tal com dicta la llegenda negra del premi, ran de la seva recepció, la carrera de Mantovani s’estancarà i esdevindrà improductiva. Cinc anys més tard, accepta la invitació per tornar al seu poble natal, del qual va fugir fa quasi quaranta anys (i al qual no ha tornat mai més) per rebre un homenatge i presidir un seguit de festivitats.
El poble en qüestió es diu Salas i és un llogarret remot (com ho sembla ser tot en el camp argentí) que aviat es mostrarà tan enlluernat com ignorant sobre qui és el seu fill més famós. Per descomptat el clima de la visita anirà degenerant davant de l’hostilitat creixent dels antics conciutadans de Mantovani, que descobriran massa tard que són els únics inspiradors de l’obra del Nobel, i en un aspecte no necessàriament amable.
L’intel·ligent guió d’Andrés Duprat, germà d’un dels directors, incideix en la relativitat del terme «cultura» i en tot el que aixopluga aquest mot paraigües (des de l’alta literatura fins al concurs de pintura tronada, passant per les «boleadoras gauchas»). En un moment donat, característic de la seva supèrbia, el protagonista gosa dir que la paraula «cultura» només l’empren els que no en tenen cap.
El film extreu un cert humor de l’inevitable provincianisme d’aquest Salas fictici, tot i que el contempla amb gest impassible que comença dibuixant una poètica del purgatori rural, però que acaba incomodant. Potser carrega les tintes amb el nombre de personatges locals que voregen l’oligofrènia (com l’abominable galifardeu que festeja la xicota més llesta del poble).
Tampoc ajuda que un actor tan bo com Óscar Martínez defensi amb eficàcia un personatge tan antipàtic com el de Daniel Mantovani, un home que s’ha passat la vida intentant fugir de Salas i que, quan hi torna, no fa cap esforç per entendre el pa que s’hi dóna. De tot això n’acaba resultant una pel·lícula perspicaç, però en excés cerebral. La pots admirar, sense arribar a estimar-la.
Nora Navas surt en un parell d’escenes ambientades a Barcelona. Sempre m’agrada veure-la actuar.
El poble en qüestió es diu Salas i és un llogarret remot (com ho sembla ser tot en el camp argentí) que aviat es mostrarà tan enlluernat com ignorant sobre qui és el seu fill més famós. Per descomptat el clima de la visita anirà degenerant davant de l’hostilitat creixent dels antics conciutadans de Mantovani, que descobriran massa tard que són els únics inspiradors de l’obra del Nobel, i en un aspecte no necessàriament amable.
L’intel·ligent guió d’Andrés Duprat, germà d’un dels directors, incideix en la relativitat del terme «cultura» i en tot el que aixopluga aquest mot paraigües (des de l’alta literatura fins al concurs de pintura tronada, passant per les «boleadoras gauchas»). En un moment donat, característic de la seva supèrbia, el protagonista gosa dir que la paraula «cultura» només l’empren els que no en tenen cap.
El film extreu un cert humor de l’inevitable provincianisme d’aquest Salas fictici, tot i que el contempla amb gest impassible que comença dibuixant una poètica del purgatori rural, però que acaba incomodant. Potser carrega les tintes amb el nombre de personatges locals que voregen l’oligofrènia (com l’abominable galifardeu que festeja la xicota més llesta del poble).
Tampoc ajuda que un actor tan bo com Óscar Martínez defensi amb eficàcia un personatge tan antipàtic com el de Daniel Mantovani, un home que s’ha passat la vida intentant fugir de Salas i que, quan hi torna, no fa cap esforç per entendre el pa que s’hi dóna. De tot això n’acaba resultant una pel·lícula perspicaç, però en excés cerebral. La pots admirar, sense arribar a estimar-la.
Nora Navas surt en un parell d’escenes ambientades a Barcelona. Sempre m’agrada veure-la actuar.
HAN VA PASSAR UN FET ESTRANY DURANT EL SEU VISIONAT,HAN VA VENIR A EL CAP AN PACO CANDEL,I MIRA QUE AN CANDEL ERA EMPATIC I SINCER,PERO LAS VA PASSAR PETITES EXPLICANT LES "COSETES"DEL SEU BARRI...I LA "PELI"ES MES "CIEN AÑOS DE SOLEDAD".
ResponEliminaÉs que allò de "que parlin de tu, encara que sigui bé" no acaba de ser del tot cert.
Elimina