Les variacions Medusa (1)

"Le Radeau de La Méduse" De Théodore Géricault

Alguns quadres cèlebres posseeixen qualitats iconogràfiques que competeixen amb les seves virtuts estètiques i fins i tot les superen, tot generant una influència perenne que s’estén al llarg del temps. Un cas arquetípic seria el retrat de la Gioconda de Leonardo, del qual s’han fet infinitat d’interpretacions, des de la transgressió fins l’acudit xaró. Un cas més recent, del que tot just vaig adonar-me ahir és el de «Le Radeau de La Méduse» (El rai de la Medusa), pintura romàntica que Théodore Géricault realitzà entre 1818 i 1819. El quadre es basa en fets històrics: el naufragi de la fragata Méduse, embarrancada a un banc de sorra a les costes de Mauritània el 2 de juliol de 1816. De les 147 persones que es mantingueren a flot en un rai improvisat, només 15 arribaren vives per ser embarcades el 17 de juliol en el vaixell Argus que havia vingut a socórrer-los. L’incident, on s’hi barregen fam, deshidratació, follia i fins i tot canibalisme, fou un escàndol de ressò internacional que fou imputat a la incompetència del capità.

[Pels alumnes que aspirin a nota, la part cinquena de «Una història del món en deu capítols i mig» de Julian Barnes, descriu tant la notícia històrica del naufragi de la Méduse, com la interpretació simplificadora que en va fer Géricault. Fins i tot pels que no aneu a examen, crec que hauríeu de llegir aquest recull tan civilitzat.]

L’enorme quadre (491 X 716 cm) representa el moment que els quinze supervivents, després de tretze dies a la deriva i amb la seva precària plataforma a punt de desballestar-se per culpa d’un oceà furiós, albiren en la llunyania de l’horitzó l’Argus salvador. Sobre el rai també hi figuren les despulles incompletes d’algunes víctimes del canibalisme, taques de sang incloses, en un conjunt no apte pels febles de cor. La presentació de la tela en el Saló de 1819 fou tanmateix un èxit tant de públic com de crítica fins a esdevenir-ne la peça reina. Dubto molt que aquesta consideració tingués res a veure amb la magistral estructura piramidal de la composició o amb la seva acurada paleta, i sí en canvi amb la seva temàtica morbosa, plenament «gore» abans de la lletra. Sigui com sigui, aquest quadre tan llefiscós pel meu gust, sembla que tingué des del minut zero les portes obertes de la posteritat. No endebades penja encara avui a les parets del Museu del Louvre, el màxim honor al que pot aspirar un llenç rectangular tacat de pintura a l’oli.

Esbós de Géricault amb provatures de canibalisme.

I, és clar, la resta no és silenci (com voldria l’amic Will Shakespeare), sinó que el que predomina és la continuació cacofònica, la riota, però també el respecte, i el llegat. Desfermem doncs el tresor fèrtil de les variacions Medusa que Géricault, sense saber-ho, va projectar cap al futur.

Delacroix, que admirava Géricault, pinta aquí Dant i Virgili enmig de senyors nus amb mala peça al teler. Potser és una sauna. Finlandesa i gai.

Demà penso continuar amb el "tema" de l'apunt, de moment us deixo amb una variació brètola del que representa un naufragi sense garanties. Encara no sé si m'atreu més el rom, la sodomia o el fuet. Com m'agrada l'ambigüitat de la paraula "fuet"!