Ai quins regals inesperats t’ofereix de tant en tant el club de lectura! Per això cal celebrar el «Ragtime» d’Edgar Lawrence Doctorow (E. L. Doctorow, pel Món), potser la seva novel·la més exalçada, però també una de les més personals de totes les seves. Aquesta crònica ritmada sota els compassos d’un piano sincopat de Scott Joplin aixeca acta de la història americana de principis del segle XX i es podria titular perfectament «El naixement d’una nació» (que podria ser el segon o el tercer naixement, segons la profunditat de camp de la perspectiva històrica, i l’aversió que cadascú senti pel moralment discutible David W. Griffith).
Els seus protagonistes són els membres d’una família americana genèrica, però no tant, ja que el seu esdevenir interseca a la perfecció amb la majoria de personatges històrics i populars del seu temps. La formen un pare i una mare, el germà petit de la mare, l’avi matern i el fill. Tots ells anònims, identificats només pel parentiu, i plenament integrats a la naixent burgesia del poble de New Rochelle, als afores de Nova York. Per contra el nom de la noia de fer feines no és cap secret: es diu Brigit!
Hi ha altres personatges ficticis, de qualitat quasi emblemàtica: una família d’immigrants jueus que prové de l’Europa de l’est, una mare soltera negra i el seu pretenent (i pare de la criatura), gens casualment pianista de ragtime. Amb tota aquesta col·lecció humana i una trama molt ben lligada es toquen algunes de les qüestions més candents de la modernitat: el classisme, el racisme, el feminisme, els principis de la cultura de masses, de la publicitat, de la producció en cadena…
I tot això amanit amb la introducció molt poc respectuosa d’algunes figures històriques, potser amb peu una mica forçat, però amb prou gràcia i trellat. Així, no us estranyi que l’escapista Harry Houdini faci pràctiques de vol davant d’aquell arxiduc Franz Ferdinand, causant involuntari de la Primera Guerra Mundial, per culpa d’un atemptat letal a Sarajevo. Que el milionari Pierpoint Morgan intenti seduir l’industrial Henry Ford per embarcar-se en una expedició arqueològica al vell Egipte. Que l’anarquista Emma Goldman doni consells sentimentals al germà petit de la mare. O que, alça Manela!, Sigmund Freud visiti Nova York, es queixi de la falta de lavabos públics i acabi visitant el Túnel de l’Amor en companyia de Carl Jung.
I després hi ha l’Evelyn Nesbitt, que mereix paràgraf apart, ja que ella tota sola pot ser considerada com la mare de totes les muses paganes: les «Cover Girls», les «Pin Ups» o les «It Girls» dels darrers dos segles. La seva carrera va ser breu, però sensacional. Que el teu marit assassini el teu amant, proporciona titulars difícils de resistir. I més quan la víctima era l’arquitecte-estrella del moment: l’Stanford White dels collons.
La llavor de «Ragtime» va ser fructífera. Milos Forman en va fer un acceptable film l’any 1981. Significà l’actuació final de James Cagney i Pat O’Brien, però també el debut de Samuel L. Jackson i Jeff Daniels. Hi surten actors favorits de la casa, com Mary Steenburgen, Mandy Patinkin o Brad Dourif. El 1996 «Ragtime» esdevingué també un musical, encara que l’enunciat soni redundant. El firmaven el dramaturg Terrence McNally, amb la lletra i la música de Lynn Ahrens i Stephen Flaherty. Des de llavors ha viscut tantes reposicions, que segurament ningú no el podrà considerar tòxic. Però em jugo un ou (de guatlla) que la versió millor és aquesta que us intento explicar, escrita en negre sobre blanc, tan lliure i tan coral, tan musical i lúdica: la versió literària d’un d’aquells murals enciclopèdics de Diego Rivera.
Recomanabilíssima (la novel·la).
Els seus protagonistes són els membres d’una família americana genèrica, però no tant, ja que el seu esdevenir interseca a la perfecció amb la majoria de personatges històrics i populars del seu temps. La formen un pare i una mare, el germà petit de la mare, l’avi matern i el fill. Tots ells anònims, identificats només pel parentiu, i plenament integrats a la naixent burgesia del poble de New Rochelle, als afores de Nova York. Per contra el nom de la noia de fer feines no és cap secret: es diu Brigit!
Hi ha altres personatges ficticis, de qualitat quasi emblemàtica: una família d’immigrants jueus que prové de l’Europa de l’est, una mare soltera negra i el seu pretenent (i pare de la criatura), gens casualment pianista de ragtime. Amb tota aquesta col·lecció humana i una trama molt ben lligada es toquen algunes de les qüestions més candents de la modernitat: el classisme, el racisme, el feminisme, els principis de la cultura de masses, de la publicitat, de la producció en cadena…
I tot això amanit amb la introducció molt poc respectuosa d’algunes figures històriques, potser amb peu una mica forçat, però amb prou gràcia i trellat. Així, no us estranyi que l’escapista Harry Houdini faci pràctiques de vol davant d’aquell arxiduc Franz Ferdinand, causant involuntari de la Primera Guerra Mundial, per culpa d’un atemptat letal a Sarajevo. Que el milionari Pierpoint Morgan intenti seduir l’industrial Henry Ford per embarcar-se en una expedició arqueològica al vell Egipte. Que l’anarquista Emma Goldman doni consells sentimentals al germà petit de la mare. O que, alça Manela!, Sigmund Freud visiti Nova York, es queixi de la falta de lavabos públics i acabi visitant el Túnel de l’Amor en companyia de Carl Jung.
I després hi ha l’Evelyn Nesbitt, que mereix paràgraf apart, ja que ella tota sola pot ser considerada com la mare de totes les muses paganes: les «Cover Girls», les «Pin Ups» o les «It Girls» dels darrers dos segles. La seva carrera va ser breu, però sensacional. Que el teu marit assassini el teu amant, proporciona titulars difícils de resistir. I més quan la víctima era l’arquitecte-estrella del moment: l’Stanford White dels collons.
La llavor de «Ragtime» va ser fructífera. Milos Forman en va fer un acceptable film l’any 1981. Significà l’actuació final de James Cagney i Pat O’Brien, però també el debut de Samuel L. Jackson i Jeff Daniels. Hi surten actors favorits de la casa, com Mary Steenburgen, Mandy Patinkin o Brad Dourif. El 1996 «Ragtime» esdevingué també un musical, encara que l’enunciat soni redundant. El firmaven el dramaturg Terrence McNally, amb la lletra i la música de Lynn Ahrens i Stephen Flaherty. Des de llavors ha viscut tantes reposicions, que segurament ningú no el podrà considerar tòxic. Però em jugo un ou (de guatlla) que la versió millor és aquesta que us intento explicar, escrita en negre sobre blanc, tan lliure i tan coral, tan musical i lúdica: la versió literària d’un d’aquells murals enciclopèdics de Diego Rivera.
Recomanabilíssima (la novel·la).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada