Amb els natius

Una modalitat cada vegada més freqüent de turisme conscienciat és el que passa per estades més o menys llargues compartint casa amb els autòctons. És una manera si més no que les zones deprimides del país obtinguin un benefici econòmic de les seves mancances per la via del pintoresquisme; perquè des del punt de vista antropològic l’experiència deixa bastant que desitjar. En el nostre viatge teníem prevista una estada de dos dies en una casa rural a les muntanyes del sud del país, un paisatge eixut i feréstec, no desproveït d’encants per a qui li agrada la bellesa crua i sense edulcorants.

Langar es deia el poble, amb les seves senzilles cases disseminades pel pendent d’un turó. Langar presenta una atracció turística local, un mausoleu del segle XIV que alberga les despulles d’un home sant del que ja he oblidat el nom i que se situa en un pujol aïllat a l’altra banda de la vall. L’edificació és molt bàsica però no podria ser més encisadora, com també ho és el caminet d’escales que puja des de la carretera. Abaix una successió de parades permanents abasteix els peregrins de productes tan imprescindibles com són els fruits secs, les navalles automàtiques, els clauers artesanals i els cubs de Rubik.

Parades de futilitat

Però Langar conté un edifici encara més interessant. És la seva mesquita, també del segle XIV, que exteriorment sembla una capsa de sabates, però que ostenta meravelloses columnes de fusta i un mihrab d’esplendorosa majòlica al seu interior.

La casa que ens acull és una veritable masia uzbeka amb dos pisos d’edificació i ampli pati interior. La interacció amb els natius és mínima i ofereix la seva màxima representació en els diàlegs amb l’amo, que es pensa que domina el francès. Els àpats són bàsics (us dec un apunt sobre la gastronomia (?) del país) i els dormitoris compartits entre cinc persones sobre succedanis de «futons» proporciona les alegries justes i un bon intercanvi d’aromes corporals. Per anar al vàter de nit cal creuar una mena de barranc a les fosques i l’única dutxa és d’aigua freda.

El programa del dia comença amb una excursió de dues hores sota la solana. J. i jo optem per la passejada alternativa, relaxada i gens estrènua, pels carrerons laterals del poble, encara que només sigui per mirar les cabres i les vaques. De tarda baixem fins al riu que cisella la vall. Em banyo en un gorg allarguissat i quasi tebi i converso amablement amb Ana, l’articulada basca de Bilbao. Estreno el vestit de bany negre de Paul Smith que vaig comprar fa una dècada pensant-me que eren uns calçotets. Amb el que es demostra que no m’havia banyat en públic des de Giardini Naxos (a Sicília) o més enllà.

Es nota que m’ho estic passant molt bé enmig de tanta incomprensió cultural?