Tres eren tres

El llibre «Fut» de Jim Dodge tenia tan bona premsa —des de feia temps i des de tots els fronts—, que vaig convèncer el club de lectura lletracremat perquè el llegíssim. Amb tantes expectatives invertides, fou inevitable que el trobés decebedor en una primera lectura. La segona, acabat el llarg estiu, va ser força més satisfactòria, tot i que el meu veredicte  seria que no n’hi havia per tant.

«Fut» és una novel·leta curta o un conte llarg, fill tant de la contracultura californiana dels anys seixanta com del folklore americà més amic de les exageracions (herència de Mark Twain). En les seves primeres quatre pàgines s’esdevenen més coses que a la totalitat de «Guerra i pau» (bé, no, però s’entén el que vull dir) i, per resumir-ho, és la història d’un ancià borratxó, jugador i putero que adopta un orfe i el tracta amb molta tendresa. També hi surt un ànec de gènere femení, la Fut que abreuja un expletiu «fotut», i que s’integra fàcilment a la família. Evidentment, un ànec no és un colom, però aquí teniu sense additius la plantilla original de la Santíssima Trinitat.

Tot plegat és com una d’aquelles pel·lícules tan simpàtiques de John Ford, on hi sortien alcohòlics irlandesos que s’esbatussaven els uns als altres amb aquella alegria. En alguns moments «Fut» és certament divertida. Tots els amants de la lectura sense fronteres (LSF) adorem el relat succint del darrer matrimoni del protagonista.

El seu darrer matrimoni va durar un dia. La Polly era una bibliotecària de San Francisco. N’admirava el sentit pràctic i va pensar que l’ajudaria a calmar-se, però malauradament el va dur massa lluny: fins a la cambra nupcial. Quan va obrir un llibre i es va posar a llegir, a l’acte en Jake va decidir liquidar-ho trinco-trinco.

La calidesa i la picaresca de «Fut» conclouen d’una manera bastant desconcertant, on s’hi combinen el panteisme i l’harmonia universal, enmig de la repulsió física i la simbologia. El fragment és petit, no s’entén, ningú no el comenta.

L’edició d’«Edicions de 1984» (per cert, quin espant de coberta!) ve acompanyada d’una extensa entrevista de Kiko Amat a Jim Dodge. Amat com a entrevistador tendeix a presentar-se com el col·lega més «guai» de l’entrevistat. A la majoria dels membres del club el pròleg ens ha fet més nosa que servei. Ateses les tres pàgines que he pogut confrontar amb l’original, la traducció de Martí Sales és francament millorable.