“Aaaah! je ris” (1962) [2 de 2]

Les meves dues aventures favorites de Tintín comencen igual, amb Haddock i el seu jove company fent una passejada campestre pels terrenys de Moulinsart i expressant l’anhel d’una mica de pau. A “L’afer Tornassol” la tranquil·litat la trenca un tro que anuncia tempesta, a “Les joies de la Castafiore” es tracta de la ferum d’un abocador de deixalles. Si a la primera, la pluja és el preludi d’una aventura que portarà Tintín i Haddock fins a Suïssa i Bordúria, a la segona l’encontre amb els gitanos prop de l’abocador marcarà l’últim instant que el capità es trobarà lluny de Moulinsart durant una bona temporada, ja que des d’aquest moment el castell atraurà amb força centrípeta tots els personatges sota la magistral mecànica d’un tema amb variacions.

“Les joies de la Castafiore” es presenta als ulls del lector com un relat detectivesc del tipus “whoddunit”. Si el títol no era prou explícit, la vella gitana que li llegeix la fortuna al capità a la pàgina 4 l’informa que el visitarà “una bella dama estrangera” a qui li desapareixeran les joies. L’arribada de Bianca és immediata, però la pèrdua de la maragda no es produeix fins a la pàgina 43, després de moltes falses alarmes de robatori. Mentrestant nombrosos personatges han presentat comportaments sospitosos (els gitanos, el pianista Wagner, els paparazzi infiltrats…), tot i que finalment la culpable resulta ser l’anticlimàtica garsa, gairebé com en un conte de Poe amb Auguste Dupin.

Per farcir aquestes pàgines, on sembla que no passi res i en realitat passa de tot, Hergé utilitza diverses trames que es van alternant. De vegades amb efecte còmic a través de la seva repetició, com passa amb els gags del graó trencat o l’alarma per les joies que finalment no han desaparegut; d’altres amb intenció més reflexiva, com tot el que es refereix als prejudicis amb els gitanos o els equívocs als mitjans de comunicació. Un altre motiu unificador bastant evident és el dels ocells, d’antiga tradició a can Hergé des del lloro delator de “L’Orella escapçada” fins als tèrbols germans Loiseau d’”El Secret de l’Unicorn”. Aquí hi trobem un mussol que causa esglais nocturns, un papagai que convida a psicoanalitzar Haddock i una garsa cleptòmana que, pel lector atent, ja apunta la seva culpabilitat a la primera vinyeta de l’àlbum. I, per descomptat, tenim el rossinyol milanès, la pròpia Bianca, la més “pàjara” de totes.

Gràcies a aquests trets formalistes “Les joies de la Castafiore” ha gaudit d’un èxit considerable dins de l’assaig acadèmic, especialment el de corrent estructuralista en llengua francesa. Contra el que es podria esperar, Benoît Peeters va fer a “Les Bijoux Ravis” una amena anàlisi temàtica de l’àlbum que repassava les seves vinyetes una a una. Llastimosament per qüestions de permisos, enlloc de les vinyetes originals el llibre està “il·lustrat” amb requadres de color gris.

Un joc amb la profunditat de camp. A l'esquerra l'elusiu senyor Boullu toca la trompeta (una mica trompa).

Un pla seqüència a la Sala Naval

Visualment, el relat exhibeix una gran maduresa i explora com mai en Hergé les possibilitats cinematogràfiques del llenguatge del còmic, sigui jugant amb diversitat de plans, amb la profunditat de camp o amb el pla seqüència. També hi ha una interessant experimentació amb la textura de la imatge a la demostració de la televisió en color que acaba amb una cèlebre vinyeta de visió subjectiva i borrosa.

O un momentani abandonament de la línia clara a les poètiques imatges nocturnes del bosc.

El fet que la solució de l’enigma es trobi en el títol d’una òpera de Rossini podria considerar-se impropi, ja que és sabut que Bianca només interpreta Gounod, però no bandejaré aquell compositor feliç, autor d’algunes de les partitures més vitalistes i excitants que es poden escoltar dalt d’un escenari, digne patró d’un àlbum que sempre ha tingut per a mi el "bouquet" d'un bon xampany.