Vostè és aquí

Res de més inquietant i provocador de curt-circuits mentals que la inscripció “Vostè és aquí” llegida sobre un mapa. El salt qualitatiu entre el Món i la seva representació convida tant a una reflexió sobre la funció dels mapes com a preguntar-se sobre el veritable sentit de la paraula “aquí”. Són cavil·lacions de baixa volada filosòfica, però d’alta reverberació emotiva, si hom s’aplica a la tasca amb fruïció.

No he trobat manera més poca-solta i adequada d’introduir “This must be the place” (o, amb perdó i traducció d’auto-ajuda, “Un lugar donde quedarse”), la darrera pel·lícula de Paolo Sorrentino, de qui només coneixia aquell esplèndid retrat d’Andreotti que es digué “Il Divo”. Presentada a Cannes ara farà un any, el film sembrà de perplexitats a bona part de la crítica, que no sabé com prendre-se-la. Encara així, va guanyar el Premi del Jurat Ecumènic (i ves a saber el que això significa en realitat). La veritat és que, d’entrada, “This must be the place” apareix com una marcianada total, objecte fílmic no identificat i de problemàtica classificació.

La cosa va d’un tal Cheyenne (Sean Penn), “rocker” d’uns cinquanta anys, retirat del món de l’espectacle des de fa dècades, que ara viu i mata els dies a la seva esplèndida mansió irlandesa en companyia de la seva molt enamorada esposa bombera (Frances McDormand). Cheyenne —amb un llapis d’ulls i un cardat similars als de Robert Smith—, aparenta tenir el cervell tan fregit com el seu pentinat i passa les seves hores mortes al centre comercial local amb una fan joveneta (Eve Hewson, coneguda universalment com “la filla de Bono”). I així ens estem mitja hora fins que a Nova York mor el pare de l’artista i, encara que fa molt de temps que no es tracten, el fill allà que se n’hi va en transatlàntic (!) Per no desvetllar més detalls de la trama, només diré que deriva cap a una peculiar “road movie” amb l’objectiu final de caçar un nazi que havia torturat el pare de Cheyenne durant la guerra.

Si el que he explicat fins ara sona estrany, és perquè ho és: la combinació de la recerca d’un pare absent, protagonitzada per un “idiot savant”, amb el tema de l’Holocaust sembla un projecte destinat al fracàs més estrepitós. Malgrat tot “This must be the place” se’n surt en gran part en virtut de la seva mirada original, d’una lògica tan implacable com esbiaixada, digna del pensament infantil. O digna del pensament de David Byrne, que actua com a musa inspiradora del film. No endebades Byrne li proporciona el títol (a través d’una cançó de “The Talking Heads”), firma la banda sonora, protagonitza un elaborat clip de la cançó titular i s’interpreta a si mateix en una breu escena. Com senyala el crític Jordi Costa (i no hi podria estar més d’acord), la pel·lícula de Sorrentino presenta una visió estranyada d’Amèrica que s’emparenta amb la de la magnífica “True Stories” de Byrne.

És innegable que, si la pel·lícula arriba a funcionar per alguns espectadors, un dels grans responsables és Sean Penn en una aposta arriscadíssima, amb la seva aguda veueta, el posat estupefacte i l’aspecte impossible, caminant sempre en el fil entre el personatge entranyable i la caricatura risible. Com a vertebrador del guió, la resposta de l’audiència a aquest personatge és el motiu essencial de l’èxit o el fracàs de la pel·lícula, i he de dir que per a mi la cosa xuta. Cal afegir que la fotografia de Luca Bigazzi fa goig de mirar amb els seus colors tan nets i emmidonats com un dia clar d’hivern; i que Sorrentino s’ocupa de moure la càmera i propiciar el muntatge de formes sempre interessants (i que mai no conviden al mareig). També cal aplaudir (fet inusual) les localitzacions, que vull creure totes reals i que tanmateix semblen increïbles.

Les dues pegues principals que li trobo al film són: 1) que, en demostrar tenir el seu cor tan ben posat, no veig cap necessitat de ser tan críptic en els seus propòsits; i 2) la criminal infrautilització de l’adorable Frances McDormand. No sabria dir a qui recomanaria aquesta estranya obra d'art, que ens ha semblat en tot moment captivadora (no és un plural majestàtic, aquí hi incloc Josep), i també puntualment emotiva des de l’angle que menys t’esperes. Una de les experiències cinematogràfiques més interessants dels darrers mesos i molt més entretinguda que altres peces voluntàriament escapistes que només ens resulten finalment insultants.