El país d’on venen els mascles

No és la primera vegada que expresso en veu alta la meva sorpresa sobre com som de diferents països cosins com Itàlia i Espanya en matèria de sexualitat i vida privada i més en concret en la seva consideració de l’homosexualitat i altres tendències que defugen l’heteronormativitat. Sembla que predomina en la societat italiana una actitud que afavoreix l’ocultació del que desafia la norma: tot es considera tolerable sempre que es mantingui entres les quatre parets del dormitori, voler anar més enllà és fer-ne ostentació grollera. Aquesta postura immobilista que impedeix l’accés a uns drets igualitaris gràcies a la invisibilitat dels seus subjectes planta les seves arrels culturals en el temps del feixisme. Fou Mussolini qui refusà dictar lleis per perseguir l’homosexualitat, tot al·legant que a Itàlia els homes són tots molt mascles i lleis com aquesta serien totalment innecessàries. Argument similar han esgrimit dictadors dels cinc continents, des de l’Iran fins a Uganda, passant per Ucraïna o els Emirats, afegint en molts casos la idea xenòfoba que aquests costums perversos provenen de cultures forasteres i colonialistes.

Malgrat l’asseveració mussoliniana, entre 1938 i 1943, centenars d’homosexuals que no havien comès cap delicte foren confinats sense necessitat de judici en petites illes properes a la costa, com les de l’arxipèlag de les Tremiti a la regió de Puglia. Aquesta situació, tan al marge de la legalitat, quedà interrompuda per l’agreujament del conflicte bèl·lic, que obligà a retornar els desterrats a casa seva. Un cop acabada la guerra, les víctimes d’aquests empresonaments il·legals (i a diferència dels presos polítics) no tingueren dret a cap indemnització i només foren reivindicats per alguns militants GLTB, quan a penes quedaven supervivents, a finals del segle XX.

Amb “En Italia son todos machos” (Norma Editorial, 2011), obra del guionista Luca de Santis i la dibuixant Sara Colaone, una vegada més la novel·la gràfica serveix com a element divulgador de fets poc coneguts, quan la Història és a punt de sepultar en l’oblit aquests camps de concentració per a homosexuals. Els seus dibuixos en bitò no estan pas malament. En canvi, l’argument, que combina una entrevista en el present a un dels damnificats amb alguns “flashbacks” de la vida quotidiana a la colònia penitenciària de les Tremiti, és confús en el retrat de les relacions de poder que es podien produir dins del camp i tampoc explicita quin conflicte personal tenen els periodistes que fan l’entrevista amb l’homosexualitat de l’interviuat. No m’ha quedat clar si el guió peca de covard o de massa subtil, però el resultat és una obra amb la que no m’he sentit implicat.

No sé si la dificultat per narrar una història d’aquesta temàtica rau en la falta de costum que té el país per parlar-ne obertament, perquè el fet és que l’afirmació de Mussolini és encara ben viva: a Itàlia no hi ha gais, o en el pitjor dels casos, si n’hi ha, miren de treure-se’ls de sobre. Aquest és el cas del diputat calabrès Elio Vittorio Belcastro que no es talla gens a afirmar:

A Calàbria hi ha poquíssims gais, molt menys dels que hi ha al Nord. L’homosexualitat està molt més estesa per sobre el Po. L’home calabrès, i el meridional en general, vol aparèixer com a home en el veritable sentit de la paraula. És un mascle veritable. 

Des del Nord a Friuli el secretari regional de la Lega Nord, Pietro Fontanini, contraataca:

Aquí creiem en la família natural. (…) hem vist manifestos amb dues persones del mateix sexe que deien que eren típicament friulanes; no, aquestes no són típicament friulanes (…) perquè els infants han de tenir un papà i una mamà que es diguin Giuseppe i Maria, no Giuseppe i Francesco.

Tot aquest sainet podria fer-nos riure, si no ocultés tanta manca d’empatia i tanta misèria moral. Potser al nostre país molts dels avanços en aquest camp han afectat més les formes correctes que la sinceritat de l’íntim sentir de molts. Consolem-nos: seria impensable que fins i tot un polític tan homòfob com Duran i Lleida gosés dir que tots els marietes venen de Cadis i cap ni un de la Catalunya Profunda. Potser no és una gran victòria, però s’han marcat uns límits de decència que ni tan sols aquesta dreta que té elevat un recurs cretàcic contra el matrimoni homosexual gosaria creuar. Fins que s'ho faci mirar, Itàlia té un problema.