Complicated Shadows

“Dark Shadows” (Ombres tenebroses), l’última pel·lícula de Tim Burton es basa en una sèrie americana del mateix títol que es va emetre a la cadena ABC entre els anys 1966 i 1971. Pel que he llegit, es tractava d’un inacabable colobrot de més de mil dos-cents capítols, però amb la inclusió d’elements fantàstics com vampirs, homes llop i zombies. Amb el temps va esdevenir un programa de culte i Johnny Depp, admirador del “Dark Shadows” original, va insistir fins aconseguir que Burton li fes un “remake” cinematogràfic. Si no m’equivoco, aquest serial no va arribar mai a la nostra televisió espanyola, per tant el film acabat d’estrenar no pot jugar amb nosaltres la carta de la nostàlgia i s’ha de defensar exclusivament com a obra independent. Des d’aquesta ignorància, em costa entendre com una pel·lícula de menys de dues hores (i sense cap amenaça de seqüeles) pugui condensar tot l’esperit del mític serial.

“Dark Shadows” comença amb un pròleg situat a mitjans del segle XVIII. El nen Barnabas Collins i els seus papàs s’embarquen a Liverpool amb la intenció de fer les Amèriques. Un cop arribats, les fan, i el senyor Collins (pare) pronuncia un discurset per l’edificació del seu plançó, on l’informa sobre la força de la sang. Aquest tros de la pel·lícula és prescindible: l’únic que aporta és una prova exhibicionista de l’agudesa del guionista (Seth Grahame-Smith), que menciona la sang per avisar-nos que estem a punt de revisitar el tema vampíric.

Quan el nen Barnabas es fa gran, adopta les faccions de Johnny Depp i es dedica a perseguir i magrejar les minyones, però per a la seva desgràcia s’enamora d’una verge cloròtica (interpretada per Bella Heathcote) i provoca el despit d’Angelique Bouchard (Eva Green), una de les criades seduïdes i abandonades, que resulta ser també una bruixa a temps parcial. Angelique provoca el suïcidi de l’estimada de Barnabas i aparca el seu amant reticent a un estat de vampirisme etern, empresonat dins d’un taüt i lligat amb cadenes.

Totes aquestes peripècies ocupen pocs minuts abans dels títols de crèdit, que ens traslladen a l’any 1972, en el moment en el que uns obrers de la construcció desenterren el taüt on jeu Barnabas. El vampir reprendrà aviat contacte successiu amb la seva família, amb una reencarnació de la seva enamorada i amb la descendent de la bruixa que el va condemnar a la immortalitat. D’aquest xoc en resultarà una incòmoda barreja d’amor més enllà de la mort (tipus “Dràcula” de Coppola) i convivència amb família disfuncional, versió sinistra (estil Addams o Munster).

No és un material tremendament original i, sense ser ofensiu, tampoc és memorable; encara que l’últim que necessitàvem ara era una altra pel·lícula de vampirs i a més amb un to tan erràtic. Així, si bé el pròleg és absolutament seriós, l’aparició del vampir del XVIII en ple any 1972 oblida els matisos romàntics i propicia la comèdia de xoc cultural propulsada per un Barnabas que s’expressa amb retòrica antiquada. L’ambientació als anys 70 garanteix un component d’estètica kitsch i proporciona quatre brometes amb els hippies, les làmpades de lava, Barry White i el macramé. Com és norma en aquest tipus de pel·lícules d’entreteniment formulaic, la cosa culmina amb una mascletà d’efectes especials no especialment distingida i, només a l’últim moment, algú recorda el tema de l’amor més fort que la mort i l’afegeix com un pegat final escassament creïble.

El guió no sembla que sàpiga cap a on tirar i de la multitud de personatges presentats poca trama se’n desprèn. Sap greu que dues actrius que sempre m’havien semblat tan seductores com Michelle Pfeiffer o Eva Green, aquí apareguin amb la tensa malaptesa de peixos fora de l’aigua. Helena Bonham Carter i Johnny Depp resulten els més convincents de la funció, potser perquè demostren de forma fefaent que estan enamorats de Burton. També és molt agraït contemplar Christopher Lee en un breu cameo.

El millor Tim Burton és el que infon tendresa en personatges grotescos i macabres; aquí les proporcions del còctel li fallen totalment i, ni prou divertida per ser una comèdia, ni prou seriosa per ser emotiva, es contempla amb més indiferència que glòria, només redimida per algun retorçat disseny de decorats.