Amor, dolor i pedagogia

Una pel·lícula ambientada a una escola primària i nominada a l’Òscar a la millor cinta en llengua no anglesa pot semblar una invitació al cames-ajudeu-me; que ja és sabut que els americans, quan es tracta de rebel·lions a les aules, dipositen tota la seva confiança en un impossible professor carismàtic que us traurà les castanyes del foc sota les agradables faccions de Sidney Poitier o (les no tan agradables faccions) de Robin Williams.

Però el film quebequès “Monsieur Lazhar” (aquí traduït com a “Profesor Lazhar”, perquè no hi hagi dubtes sobre el context i les intencions) de Philippe Falardeau s’acull més aviat a la tradició francòfona i humanista que ens ha ofert la magnífica “Entre les murs” de Laurent Cantet i també la més opinable “Ça commence aujourd’hui” de Bertrand Tavernier. Es tracta d’una visió més realista, que no aposta tant pel gran arc narratiu, com pels mínims detalls del dia a dia, els petits triomfs i amargures que configuren un curs.

Una sinopsi breu de “Monsieur Lazhar” podria fer pensar altrament. El film s’inicia amb el suïcidi d’una mestra, que es penja a la seva aula just abans que comencin les classes. Bachir Lazhar, un immigrant algerià, s’ofereix per substituir-la i l’escola, sense gaires opcions per escollir, l’accepta. Inicialment caldrà un període d’ajust entre els mètodes més tradicionals de l’algerià i la pedagogia políticament correcta a la que estan acostumats els alumnes; però gradualment tot començarà a rutllar. El que ningú no sap a l’escola és que el professor es troba il·legalment al país, ni tampoc el terrible motiu pel qual va haver d’immigrar.

No revelaré la història personal que oculta Bachir, però és encara més dramàtica que la del suïcidi de la mestra amb la que s’obre el film. Afortunadament “Monsieur Lazhar” no explota aquest material potencialment melodramàtic ni fa pornografia del dolor, sinó que deixa la tragèdia intuïda en mans de l’espectador. En el seu lloc fa observacions molt acurades, i no mancades d’humor, sobre les relacions entre professors i alumnes, sobre els beneficis i les frustracions que n’obtenen ambdues parts, sobre les expectatives que tenen els pares i les interdiccions que s’imposen en el tracte amb els infants (als que no pots clavar un calbot, però tampoc fer una abraçada; “els nens cal tractar-los com material radioactiu” afirma la contemporitzadora directora). S’apunta també a la interessant qüestió de l’enamorament mutu (per descomptat blanc) entre alumne i professor, un fet que s’ha produït des de sempre i que és un dels fruits més bonics de la pedagogia, embrutat actualment per la perpètua sospita de pederàstia que plana sobre qualsevol relació entre un adult i un infant.

Malgrat ser una pel·lícula modesta que no té intenció d’enlluernar en cap departament, “Monsieur Lazhar” triomfa en molts dels seus aspectes, des de la justesa del seu to, fins el muntatge precís i imperceptible, o la forma d’introduir la música de Mozart i Scarlatti. I això per no parlar de la interpretació de Mohamed Fellag en el rol protagonista. Sense conèixer cap altre treball seu, juraries que Bachir és ell (formal, atemorit, somrient, sempre amb l’esperança optimista que tot millorarà un d’aquests anys). Però encara són millors els nens que actuen com a alumnes, especialment els dos que descobreixen la mestra penjada; i dels dos, encara millor Sophie Nélisse, que fa d’Alice.

Hi ha dies (rars) en els quals tens ganes de veure un estúpid super-heroi amb pantis escalant una façana en 3D; hi ha dies (menys freqüents) on necessites un film d’art avalat per algun crític conegut. Per a la resta dels vostres dies, aquesta pel·lícula us dibuixarà un somriure als llavis. I un dels finals més emocionants dels darrers mesos

[I, per si us calien més opinions favorables, aquí teniu la de la Júlia Costa que, com a professional de la pedagogia, és mereixedora de consideració i de simpatia, ja que també l’ha trobada digna d’aplaudiment.]