dijous, 19 de setembre del 2013

Encara al Leopold

Cartell de Ferdinand Andri anunciant la bona nova de la "Secession"
No marxem encara del Leopold, perquè la seva col·lecció no s’acaba amb els Schiele i les seves sales dedicades a l’art austríac de fi de segle contenen peces molt interessants, i no només de pintura, sinó també d’escultura, mobiliari, ceràmica, art gràfic i edició. Encara que, de nou, són els quadres de Klimt els que atrauen més l’atenció, com ho fa aquesta poderosa al·legoria de la vida i la mort, una mica massa florida pel meu gust. En la seva figura masculina, en la textura de la seva pell, hi veig per primera vegada la prefiguració de les carns esqueixades del seu deixeble Schiele.

Però com em va passar al Belvedere, el que més m’intriga són els seus paisatges, quadrats com una instagram i que, d’entrada fan molt poc Klimt. La superfície del llac, gairebé impressionista, però amb una paleta que només podria venir de la Viena de principis del XX. I sobretot aquesta molt estranya composició amb uns arbres que recorden un dens estol d’ocells, mentre que el cel fingeix velades formes corporals.


La resta de la col·lecció, tant la part dedicada al segle XIX com la dels anys del període d’entre guerres, no assoleix el mateix nivell d’interès, potser perquè el país no donava per a més. Quedo fascinat (sense trobar-ne el motiu) per aquest retrat fet per Anton Romako l’any 1885. Romako dugué una vida molt desgraciada (la dona se li escapà amb un altre, dues filles es suïcidaren…) i el seu èxit en vida fou molt relatiu. Només pòstumament se li va començar a reconèixer el seu paper de precursor. Veient aquesta senyora de dents de rateta s’entén que era incapaç d'ensabonar els seus clients.


Em temo que, molt més típic del segle XIX vienès, era Ferdinand Georg Waldmüller, qui ha esdevingut l’epítom del període conegut com Biedermeier, caracteritzat per un amable confort domèstic, una mena de cofoisme petit burgès i una sentimentalitat de capsa de bombons. Cal veure-les (per creure-les), les seves rialleres escenes camperoles retratades en un veritable Kodachrome “avant la lettre”. Disculpeu-me, si us deixo en tan dubtosa companyia.


3 comentaris:

  1. És curiós com a tot arreu tenim artistes locals que els reconeixement només dintre dels límits de la nostra geografia i que fins i tot ens els estimem. Vistos des de fora, però, no tenen cap mena de gràcia i no els hi veiem el què.

    El problema també és que ens els presentes després dels plats forts, quan les nostres pupil·les ja estan saturades de tanta bellesa klimintiniana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja sé, Galde, que aquí he actuat com un director de pista cabronàs. Però a en Romako i a en Waldmüller me'ls estimo molt. Encara que sigui per la seva condició de pobrets però alegrets.

      Elimina