Kunsthistorisches Museum (5)

(No sé com podia haver-lo passat per alt). Començo per aquest tríptic de la crucifixió de Rogier van der Weyden que, encara que no arribi a la sublimitat del descendiment que hi ha a El Prado, mostra clarament la immensa categoria de l’artista, molt especialment en el tractament de les figures. Malauradament les constriccions del format no permeten una composició més complexa, però els detalls són tots una delícia. I fixeu-vos que el pintor havia respost la pregunta de Machín segles abans que fos plantejada.

La presència de pintura francesa i anglesa al museu és gairebé anecdòtica i respon força bé a l’interès escàs que em desvetlla l’art d’aquestes dues nacions (amb excepcions, per descomptat) en els segles anteriors al XIX. Poso en el seu lloc el retrat de Jane Seymour, una de les moltes esposes d’Enric VIII. És obra de l’alemany Hans Holbein el Jove, però no traspua cap de les característiques típiques de la pintura alemanya, sinó que s’amara de pragmatisme britànic, d’exquisidesa cromàtica i (per què no?) de profecies de la línia clara belga.

De pintura espanyola no en tenen gaire més que de francesa o anglesa; però com que disposen dels retrats de tres prínceps pintats per Velázquez, el pavelló ibèric queda pels núvols. L’infante Felip Pròsper (vist a dalt) no va sobreviure els seus quatre anys, fet que em trenca el cor, perquè apuntava maneres de Macaulay Culkin. Aquí el veiem en el seu procés de transvestir-se en “menina”, acompanyat de campanetes, cascavells i un gos de companyia. La infanta Margarida Teresa, l’ull de l’huracà a “Las Meninas”, va arribar a fer vint-i-un anys abans de finar. La podem veure aquí en dos moments de la seva evolució. No cal dir que Velázquez en aquests quadres està a l’alçada de la seva reputació pòstuma.

 

L’existència d’institucions com aquest museu de Viena m’alegren el dia i (vés quina rucada!) m’enorgulleixen d’haver nascut terrícola.