Homes febles i males dones

El cinema d’Álex de la Iglesia, tot i mantenir sempre una personalitat molt reconeixible (amb l’excepció, digna d’oblit, de “Los crímenes de Oxford”), oscil·la de forma gairebé regular entre el que és excel·lènt i el que només es pot considerar com fallit. Si l’anterior “Balada triste de trompeta” em va semblar tan brutalment interessant, calia témer que l’actual “Las brujas de Zugarramurdi” s’enfonsés en la mediocritat per pura llei compensatòria. Veure confirmada aquesta teoria, no m’ha fet gens feliç, perquè de debò tenia ganes que la pel·lícula m’agradés. Els tràilers pintaven molt bé, així que aneu-vos refiant dels tràilers.

Per acabar-ho d’empitjorar la pel·lícula ens enganya començant molt bé i fent-nos falses promeses, amb una primera mitja hora francament divertida, per després degradar-se en caiguda lliure fins arribar a un trist final. Les primeres escenes, les de l’atracament a la botiga de “Compro ORO” de la Puerta del Sol, pertanyen amb ple dret al milloret que el director ha ofert en el terreny de la caspa pop; però tan bons auguris se’n van en orris quan els atracadors arriben a les terres forals del nord de la península i entra en joc el tema de les bruixes titulars.

I és que aviat es fa palès que de la Iglesia ha partir d’un guió molt esquemàtic que no s’ha molestat en desenvolupar; d’aquí les incongruències i la falta de continuïtat entre les escenes. Un cop reunits tots els personatges al casalot de les bruixes, s’abandona la pretensió d’explicar una història i es delega la responsabilitat del film als crits d’histèria, les persecucions semicòmiques i els (excel·lents) efectes especials. Tot plegat culmina en un aquelarre inacabable i descomunal, que no suscita cap interès i que acaba produint gairebé vergonya aliena.

Igualment irritant és el misogin subtext (per no dir-ne tesi) de la pel·lícula, on absolutament tots els personatges masculins apareixen sotmesos a les dones de la seva vida, en relacions castradores, humiliants i fins i tot de maltracte físic. Homes febles i atemorits, davant d’unes femelles que són literalment unes bruixes. Encara que “Las brujas de Zugarramurdi” sigui una cinta de gènere que no cal prendre’s gaire seriosament, no deixa de ser preocupant que un home de la seva generació encara sostingui opinions tan masclistes. 

El nodrit repartiment, que en molts casos ha demostrat la seva vàlua en llocs més amigables, aquí es topa amb personatges impossibles i grotescos, difícils de defensar. Fa una mica de pena contemplar l’habitualment competent Carmen Maura, aquí completament perduda en una màscara de “grand guignol”. Hugo Silva i Mario Casas, apart de fer d’atracadors, funcionen com l’esquer eròtic del film i exhibeixen una dicció infecta i xava, tot i que el primer mostra més intuïcions dramàtiques que el segon. De la Carolina Bang només diré pietosament que és l’amistançada del director, i que se li nota. Terele Pávez fa de Terele Pávez, però no molesta (gaire). Santiago Segura fa de Santiago Segura i caldria exigir una “moratòria Segura”, especialment si el tal Segura apareix transvestit, com és el cas. De tota la colla només em sento disposat a salvar el marbellí Pepón Nieto i el català de Nou Barris Secun de la Rosa, en els seus papers de policies persecutors. Són els únics que aconsegueixen dibuixar un parell de personatges creïbles.

Haurem de considerar Álex de la Iglesia un caigut més en el culte al soroll, la fúria i els efectes especials? Pena de pel·lícula.