Schiele al Leopold

A Viena a partir de les cavallerisses reials han muntat un conglomerat cultural bastant apanyat on s’hi poden trobar diversos museus, establiments d'hostaleria i botigues de productes de disseny. L’anomenen el Barri dels Museus, encara que tot està contingut en un sol edifici, i a l’estiu és un lloc perfecte per seure a l’ombra d’una de les seves terrasses. De tots els museus a mà, el més sucós és el Leopold, creat a partir de la col·lecció d’art austríac d’Elisabeth i Rudolf Leopold. Ocupa un cub blanc dels arquitectes Laurids i Manfred Ortner, inaugurat l’any 2001 i estructurat per fer la visita molt agradable.

El millor atractiu del Leopold és la seva col·lecció d’obres d’Egon Schiele, la més gran del món (41 pintures i 188 treballs sobre paper). Amb aquesta profusió de peces de l’artista evidentment no tot està al mateix nivell; però, com passa sempre, un poc de Schiele arriba molt lluny. A més, a diferència del Belvedere, aquí sí que tenen obres dels gèneres pels quals Schiele s’ha fet cèlebre, començant pels seus implacables autoretrats, dels que podeu contemplar dues mostres aquí dalt.

Aquest nu masculí no recordo si era o no autoretrat, però representa la seva faceta més descarnada i menys obscena. Em costa creure que Schiele fos, com llegeixo, tan apreciat en el seu temps, ja que diria que la imatge poc afavoridora d’un home despullat, que suggereix més tortura que sensualitat, no s’adiu gens al gust vienès de principis del segle XX tal com jo me l’imagino. Encara em sembla menys creïble que s’acceptés sense amenaces la següent escena del cardenal i la monja, una provocació absoluta a la catòlica Àustria (i una interessant composició, tant pictòrica com eròtica).

Com ja vaig dir l’altre dia al Belvedere, m’agraden molt els quadres d’arquitectures que fa Schiele. A més de constituir interessants experiments cromàtics, provoca inesperades tensions on sembla que les rígides estructures siguin a punt d’implosionar per revelar la seva ànima més orgànica.

I després hi ha la història subterrània i terrible d’alguns quadres, especialment d’aquest retrat de Wally (Valerie Neuzil), una noia de 17 anys que va fer de model per a diverses obres del pintor. La pintura va ser adquirida l’any 1954 per Rudolf Leopold i fou incorporada a la seva col·lecció d’art austríac. L’any 1998, durant una exposició al MOMA de Nova York, els hereus de Lea Bondi Jaray, a qui el quadre havia pertangut, al·legaren que els nazis els l’havien sostret com a botí de guerra. Se’n seguiren anys de trifulgues legals entre els propietaris actuals i els hereus espoliats, incidents que m’interessen més aviat poc. L’any 2010, poc abans que Rudolf Leopold morís, s’arribà a un acord i per una modesta indemnització de dinou milions del dòlars el quadre s’ha comprat el dret a fer-se penjar de les parets del Leopold.

Per pura cautela, els quadres de propietat controvertida que el Leopold Museum exhibeix, presenten al seu costat un text explicatiu sobre el seu estatus legal. És com aquell rètol al final de les pel·lícules que t’informa que no s’ha maltractat cap bèstia viva durant el rodatge. Per esbandir el mal gust de boca, us cedeixo aquest regal: dos nus d’esquena. Que cadascú ho llegeixi com vulgui.

**********

Penjo aquí els tres quadres que cita timamòt en l'ordre amb que apareixen al seu comentari. Per si voleu comparar.