Kunsthistorisches Museum (4): italians

Dels italians a Viena en tenen una mica de tots: Giorgione, Veronese, Tiziano, Tintoretto. La “Mare de Déu del prat” de Rafael, crec que és molt famosa, però no em diu gaire res, apart de recordar-me Leonardo. Tampoc els caps d’Arcimboldo m’interessen més enllà de l’enginy que demostren en l’ensamblatge d’objectes diversos que em fa pensar en una classe de treballs manuals. Selecciono doncs un retrat de Lorenzo Lotto, el típic pintor en el qual no sols pensar-hi, però que demostra aquí que controla completament les lleis del realisme. O és que aquest jove (que s’assembla una mica a Jeff Daniels) no delata que es troba en plena edat de la tonteria? Per no parlar del magnífic joc de blancs i negres amb els que s’emmarca la cara.

Antonello da Messina sol fer coses tan interessants que més que sicilià sembla que provingui dels Països Baixos. Aquest altar escapçat que es trobava a l'església de Sant Cassià a Venècia m’agrada molt i no sabria dir el perquè. Potser perquè no em sembla una pintura religiosa. Problema de pagar poc als extres.

Andrea Mantegna va pintar tres Sant Sebastians a la seva vida i crec que el millor dels tres és el que es pot veure al Louvre, el de 1480. Però vint anys abans va crear una imatge del sant que ja anticipava la mateixa escenografia de ruïnes, on podia esplaiar-se amb jocs de perspectives que prefiguraven els paisatges metafísics de Giorgio de Chirico. A les versions posteriors va estalviar-nos la poc estètica sageta que travessa el cap del sant. El núvol de dalt a l’esquerra amaga un genet; diuen que fa referència al Llibre de l’Apocalipsi. En tot cas, Sant Sebastià era considerat com un bon protector en cas d’epidèmia, ja que en aquells temps es creia que les malalties, igual com les fletxes, propagaven la seva malura a través de l’aire. Recordem als més despistats que, malgrat la seva celebritat iconogràfica, Sant Sebastià va sobreviure al seu martiri sagitari.

Passat el segle XVI, els italians pintors esdevenen bastant insuportables i s’igualen als seus veïns francesos en pits inflats i bijuteria estètica. Sí, a Tiepolo i Canaletto se’ls pot perdonar la vida, encara que es copiïn a si mateixos una vegada i una altra. I llavors hi ha Caravaggio, és clar, a qui cal nodrir apart. La seva “Mare de Déu del rosari” presenta tot el que menys m’agrada del pintor, començant per l’actitud autoconscient dels seus figurants. Pel que he llegit, els peus bruts dels extres de primera fila (fília) representen el tret més significatiu i realista d’aquest Caravaggio.

M’estimo més quedar-me amb un modest exemple de la relació letal que mantingueren David amb Goliat. Teatre i vida (viscuda, experimentada). O no, potser pura mort.