Opus 104

Rellegeixo la novel·la “Una música constant” de Vikram Seth, un episodi de la qual m’ha semblat curiós i digne de compartir. Michael, el narrador del llibre toca el segon violí en un quartet de corda professional. En una conversa telefònica amb la seva jove amant Virginie, quan li diu que estava escoltant el trio en do menor opus 1 nº3 de Beethoven, aquesta l’informa que molts anys més tard el compositor va fer-ne una adaptació per a quintet de corda. Michael, que no havia sentit parlar mai d’aquesta obra, al principi pensa que la seva amiga li està aixecant la camisa. Però ella insisteix que ho va llegir a la “Guide de la Musique de Chambre”; va a buscar-la per confirmar-ho; i efectivament allà hi és identificada com a opus 104.

Michael s’il·lusiona per la inesperada notícia i comença a imaginar la possibilitat d’interpretar l’obra amb el seu quartet, afegint-hi una viola convidada. Tot d’una sent la necessitat d’escoltar el quintet. Corre a una botiga especialitzada, però desconeixen la peça. Si consulten el catàleg de CDs a l’ordinador, l’únic que apareix en pantalla és l’opus 104 d’Anton Dvorak (un concert de violoncel, per cert). A continuació va a una botiga de partitures, on tampoc en saben res, però miren les microfitxes i troben una editorial que podria proporcionar-li una versió per a quintet amb clarinet. No gaire convençut, Michael de moment desisteix.

Com que la biblioteca de música de Londres no obre fins la una del migdia, el violinista truca a la Henry Watson Music Library, al seu Manchester natal. Allà sí que la tenen, de fet tenen les partitures dels quatre quintets de corda de Beethoven: opus 4, 29, 104 i 137. I sí, li poden enviar per préstec interbibliotecari, i en uns dies podrà recollir-la a la Westminster Music Library.

Per entretenir l’espera, Michael visita els magatzems de discos d’Oxford Street —els Virgin, Tower, HMV, Music Discount Centre i tota la pesca— i després d’innombrables perquisicions es convenç que no existeix i potser no ha existit mai un enregistrament en CD del coi de quintet. Bill, el violoncel·lista del quartet, li suggereix que provi a una remota i pintoresca botiga de vinils de segona mà. Al dickensià establiment, ni tenen el disc ni els hi sona haver-lo tingut; però prenen nota del seu nom i telèfon, per si de cas hi hagués sort. De sobte el propietari recorda que hi ha al soterrani una pila de vells discos procedents de l’Europa de l’Est encara per classificar. Baixa a mirar i, bingo!, troba el vinil de la Supraphon amb la interpretació de l’opus 104 a càrrec del Quartet Suk. La peripècia no acaba aquí, perquè a continuació Michael pren un taxi i, per circumstàncies que seria llarg d’explicar, oblida el disc al seient de darrera i no el recupera (i per tant no l’escolta) fins molts més dies després.

Un cop llegida aquesta petita aventura, que ocupa unes cinc pàgines de la novel·la i uns quants dies d’esforç del seu protagonista, m’he sentit encuriosit per aquest elusiu quintet. He entrat doncs a la Wikipedia, que de seguida m’ha confirmat que l’opus 104 de Ludwig van és un quintet de corda, on la clàssica formació del quartet es veu reforçada per una viola suplementària i que es basa en el primerenc trio opus 1 nº3. I no només això, sinó que l’article de la wiki conté un enllaç gràcies al qual —si fos capaç de llegir música i la impressora em funcionés— podria obtenir una còpia en paper de les cinc parts. Per altra banda a YouTube, encara que l’obra no sigui precisament tan popular com “Für Elise”, hi ha una versió completa (i trossejada) que m’ha semblat decent.

“Una música constant” fou publicada l’any 1999, o sigui ahir mateix, i fixeu-vos com han canviat les coses en tan poc de temps. Com a nous rics informàtics ja hem oblidat com era de penós obtenir certes informacions, passem per alt que no sempre havíem disposat d’una Wikipedia (de fet va néixer el gener de 2001) i que YouTube es va inventar l’any 2005. Un jove d’avui dia que llegeixi el text de Seth, encara que els elements anacrònics (les megabotigues de CDs, les microfitxes, els catàlegs en paper) l’haurien d’alertar, pot arribar a pensar que el protagonista de la novel·la és ruc per no haver optat pel camí més directe i acudir a la seva “tablet”.

Cal reconèixer però que tots aquests avenços tecnològics no han afavorit l’enriquiment de les trames novel·lesques, més aviat el contrari. En el cas que s’adaptés ”Una música constant” a l’estat de l’art tecnològic actual desapareixerien cinc de les seves pàgines pel cap baix (us he estalviat una subtrama on s’intenta retrobar una amiga llarg temps desapareguda, res que amb un cop de Google no es podés solucionar). Sempre he dit que no em semblen interessants les escenes de ficció on un personatge interacciona amb una pantalla; dec ser un nostàlgic, però m’estimo més que els meus detectius s’embrutin les soles de les sabates mentre recorren la ciutat. Sota la pluja.