Dickens fa història

Abans de donar per acabada l’aventura editorial de “El Rellotge del Mestre Humphrey”, Dickens encara hi publicà un altre serial entre 1840 i 1841. Es tracta de “Barnaby Rudge”, un projecte que feia temps que li voltava pel cap (de fet hauria d’haver estat la seva primera novel·la sota el títol de “Gabriel Varden, el manyà de Londres”) i que resulta atípic dins de la seva producció pel fet que és, juntament amb la molt posterior “Història de dues ciutats”, l’única novel·la històrica que va escriure.

Els fets que recrea la novel·la giren entorn les Revoltes de Gordon succeïdes el 1780, durant les quals una massa de fanàtics protestants atacaren els catòlics de Londres i les seves propietats, empesos per la restitució de certs drets dels quals gaudiren els “papistes” a partir de 1778. Els disturbis, que duraren una setmana, inclogueren atacs a ambaixades, una incursió frustrada al parlament, destrucció d’esglésies catòliques i de domicilis privats, especialment de propietaris irlandesos, i l’alliberament dels confinats a la presó de Newgate. La tardana reacció de l’exèrcit produí 285 morts i més de 200 ferits. Foren arrestats 450 dels amotinats, dels quals una quarta parta fou condemnada a la forca. Ran de les revoltes es va començar a considerar la creació d’un cos de policia, una mesura que fins el moment s’havia considerat pròpia d’estrangers absolutistes (llegiu “francesos”).

L’acció del llibre s’inicia cinc anys abans dels fets i s’ocupa en descriure la relació entre diversos personatges que habiten el poblet de Chigwell als afores de Londres. S’obren diverses trames paral·leles que inclouen rivalitats amoroses, conflictes entre pares i fills i un assassinat no resolt. La munió de personatges acaben participant d’una manera o d’una altra en els tumults de 1780. I en el seu centre, Barnaby Rudge, ximplet de bon cor que es veu arrossegat pels fanàtics i està a punt de tenir una mala fi. El fet de destacar un idiota com a figura central del llibre reflecteix la idea molt popular durant el romanticisme que els llunàtics i els disminuïts psíquics estaven tocats per una mena de gràcia especial.

Quan la trama arriba finalment a l’època de les revoltes, Dickens es llueix amb la descripció dels grans moviments de masses on, tot rebutjant el fanatisme, palesa la seva fascinació antiautoritària per la força del poble indignat, un tema al qual tornaria amb la Revolució Francesa de “Història de dues ciutats”. Sense ser historiador, poc em puc pronunciar sobre la veracitat històrica de la novel·la, però no em sembla que l’autor carregui les tintes del maniqueisme. La ficcionalització de Lord Gordon, personatge real i instigador dels tumults, intenta ser bastant equànime, i les seves culpes es desvien en certa manera cap a la figura totalment fictícia del seu secretari. En tot cas, la novel·la funciona prou bé en la seva barreja del que és públic i el que és privat. 

Un tal Edgar Allan Poe, americà, va escriure una ressenya de la novel·la en la qual comentava que Grip, el corb de Barnaby (modelat a partir de diversos corbs domèstics que havia tingut l’escriptor), havia estat desaprofitat com a transmissor de sentències profètiques. Aviat ho esmenaria amb el més famós dels seus poemes.

“Barnaby Rudge” és una de les novel·les de Dickens menys estimades, potser pel seu caràcter atípic, certament influït per les novel·les de Walter Scott, encara que contingui també moments grotescos i humorístics ben dickensians. No és, però, un mal llibre; és la novel·la més ben estructurada de la primera etapa de l’autor (segurament a causa del seu llarg període de gestació), es llegeix amb interès i fins i tot intriga i deixa un bon regust de boca; segur que mereix millor sort. M’ha sorprès descobrir que existeix traducció al català de Pau Romeva (“Bernabeu Rudge”) que a hores d’ara serà carn de biblioteca o de llibreter de vell. Si la trobeu, llegiu-la.