I mentrestant a Londres…

 Charles Dickens cap a 1839 segons Daniel Maclise

I mentrestant, en paral·lel als èxits literaris, la vida continuava. A Dickens li va costar refer-se de la pèrdua de la seva cunyada Mary. Les llargues caminades i els passejos a cavall en companyia del seu amic i agent Forster l’ajudaren a superar la depressió. Com que la seva esposa Kate, ni tan sols en aquests primers anys de matrimoni, estava disposada a secundar-lo, l’escriptor aprofitava qualsevol ocasió per convidar gent a casa o bé acudia al Garrick Club on podia trobar-se amb Thackeray, Leight Hunt, Cruikshank i altres amics.

El 1839, fart de la prodigalitat del seu pare, que ja tornava a tenir problemes econòmics, decidí instal·lar-lo (malgrat les seves protestes) lluny de Londres, en una població prop d’Exeter. Sembla que el seu progenitor, per obtenir diners, havia firmat documents fent-se passar pel seu fill i Charles va haver de publicar una nota a la premsa informant del fet. Significativament a “Barnaby Rudge”, la novel·la que tenia en curs, hi apareixen dos conflictes paterno-filials, ens els dos casos és el fill qui té la raó i en els dos casos el pare s’anomena John.

L’augment tant dels ingressos com dels membres de la família obligà a una nova mudança. La nova casa es trobava a Devonshire Terrace, prop del molt reputat Regent’s Park i fou reformada per modernitzar-la i dotar-la d’una envejable biblioteca. Poc després s’incorporà al cens de la llar Georgina Hogarth, la germana de Kate, que romandria com a governanta, consellera i amiga fins a la mort del seu cunyat.

El desembre de 1841 finalitzava la publicació de “Barnaby Rudge” i amb això Dickens decidí tancar la seva aventura editorial del “Rellotge de Mestre Humphrey”. Acabava de rebre una invitació de l’escriptor Washington Irving, el de “Contes de l’Alhambra”, perquè Kate i ell visitessin els Estat Units. Donat l’entusiasme del públic lector a l’altre costat de l’Atlàntic, la invitació resultava molt atractiva. A més, els editors Chapman i Hall li oferiren 150 lliures mensuals amb la condició que a la tornada els escrigués un llibre sobre les seves experiències americanes.

El 3 de gener de 1842, just després de les festes nadalenques, Charles i Kate (amb la seva donzella Anne Brown) salparen des de Liverpool en el vapor “Britannia”. El pla de l’escriptor era anar enviant cartes al seu amic John Forster, a partir de les quals posteriorment pensava redactar el llibre promès. La primera d’elles la va remetre des de Halifax a Nova Escòcia i relatava de forma molt divertida l’accidentada travessa, tot prometent que pensava fer el viatge de tornada en veler.

El 22 de gener van arribar a Boston i foren rebuts per una multitud tan entusiasta que, un cop passada l’eufòria inicial, instà l’escriptor a queixar-se: “No puc fer res del que vull fer, anar enlloc on vulgui anar, i veure res que vulgui veure. Si em giro pel carrer, una multitud em segueix”. No, l’experiència americana no seria sempre un camí de roses, ni pels convidats ni pels amfitrions; però, com aviat veurem, algun profit literari se’n trauria.