Nell, de cos present. Dickens, que no en tenia mai prou, va ficar-se una i mil vegades en projectes editorials. La seva següent idea fou la publicació periòdica anomenada “El rellotge de Mestre Humphrey”, una miscel·lània de peces curtes que potser hauria escrit ell en la seva totalitat, si hagués tingut més mans. Donat que les vendes aviat no foren tan bones com calia esperar, va acabar recorrent a la publicació d’una nova novel·la en forma de serial, la que seria “The Old Curiosity Shop”.
Va iniciar-la en primera persona, com si es tractés d’un retrat de costums. El narrador se sentia atret per una noieta que passava pel carrer i la seguia. A mesura que el relat es va anar fent més complex, va passar a la tercera persona. Això fa que el llibre comenci d’una forma desconcertant. A més, malgrat l’enganyós títol, la botiga d'antiguitats té un paper molt menor i desapareix a partir del tercer capítol.
L’argument principal concerneix la petita Nell, una nena que encara no té 14 anys, però que actua com a figura tutelar del seu avi, el seu únic parent, a qui ha de protegir de les seves tendències ludòpates. La improbable parella fuig pels camins d’Anglaterra perseguida pel prestador Quilp. Durant la peripècia l’avi perd la xaveta i Nell, la salut, per acabar morint en un dels darrers capítols. Nell, juntament amb Florence Dombey i Amy Dorrit, forma part de la galeria de nenes assenyades, veritables “maretes”, que abunden a les pàgines de Dickens i que solen resultar bastant improbables.
No és aquest un dels meus llibres favorits de l’autor, potser perquè la sacrificada Nell resulta embafadora per la sensibilitat actual. L’estructura de la novel·la sembla improvisada sobre la marxa, un fet freqüent en el primer Dickens, però que aquí té poques qualitats redemptores. Conté, com sempre, alguns inoblidables retrats de personatges. Daniel Quilp, el malvat principal, és un nan geperut d’una vitalitat diabòlica, que no para un moment quiet, i que si no té a mà ningú a qui fer mal, és capaç d’autolesionar-se. No és una figura en absolut realista, però com a gàrgola grotesca funciona la mar de bé.
La novel·la té el mèrit de contenir una de les poques històries d’amor creïbles de tota la producció dickensiana. L’autor solia ser molt convencional a l’hora de tractar els afers del cor i tendia a forçar els matrimonis entre l’heroi i l'heroïna per donar la idea d’un final feliç. Per això mateix, quan el bohemi i fatxenda Dick Swiveller decideix erigir-se en protector d’una minyona maltractada, que per no tenir, no té ni nom, s’inicia un dels festejos més encantadors de la literatura universal.
El fet que a mi el llibre no em convenci, no impedeix que gaudís d’un èxit colossal, gairebé histèric. El suspens sobre si la petita Nell moriria o no va dur de cap a tots els lectors i Dickens rebé un munt de cartes demanant que la salvés. S’explica que al port de Nova York (Dickens començava a ser molt popular a Amèrica) la gent acudia al moll per preguntar als que acabaven d’arribar d’Anglaterra si Nell era encara viva. La mort de Nell va fer vessar infinitat de llàgrimes, alguns lectors llençaren amb ràbia el fascicle en llegir el trist moment, d'altres l'enterraren al jardí per preservar eternament la seva figura. Aquest deliri generalitzat ha estat comparat recentment amb l’aparició del darrer volum de la saga de Harry Potter. Potser aquest és un bon moment per reivindicar que no tots els best-sellers han de ser necessàriament dolents, com pretenia recentment Eduardo Lago a EL PAÍS.
Una generació més tard Oscar Wilde afirmava que calia tenir un cor de pedra per no partir-se de riure per la mort de la petita Nell. Chesterton, que sempre en té una a dir, opinava que la mort de Nell no era el problema (de fet, succeeix "fora de camp"), que el que era objectable era la vida de Nell. Aquest llast de sentimentalisme ha perjudicat la reputació actual de la novel·la i ha obscurit les seves virtuts, que també en té. La seva traducció al català, si no m’erro, encara està pendent, però altres títols serien potser prioritaris.
Va iniciar-la en primera persona, com si es tractés d’un retrat de costums. El narrador se sentia atret per una noieta que passava pel carrer i la seguia. A mesura que el relat es va anar fent més complex, va passar a la tercera persona. Això fa que el llibre comenci d’una forma desconcertant. A més, malgrat l’enganyós títol, la botiga d'antiguitats té un paper molt menor i desapareix a partir del tercer capítol.
L’argument principal concerneix la petita Nell, una nena que encara no té 14 anys, però que actua com a figura tutelar del seu avi, el seu únic parent, a qui ha de protegir de les seves tendències ludòpates. La improbable parella fuig pels camins d’Anglaterra perseguida pel prestador Quilp. Durant la peripècia l’avi perd la xaveta i Nell, la salut, per acabar morint en un dels darrers capítols. Nell, juntament amb Florence Dombey i Amy Dorrit, forma part de la galeria de nenes assenyades, veritables “maretes”, que abunden a les pàgines de Dickens i que solen resultar bastant improbables.
No és aquest un dels meus llibres favorits de l’autor, potser perquè la sacrificada Nell resulta embafadora per la sensibilitat actual. L’estructura de la novel·la sembla improvisada sobre la marxa, un fet freqüent en el primer Dickens, però que aquí té poques qualitats redemptores. Conté, com sempre, alguns inoblidables retrats de personatges. Daniel Quilp, el malvat principal, és un nan geperut d’una vitalitat diabòlica, que no para un moment quiet, i que si no té a mà ningú a qui fer mal, és capaç d’autolesionar-se. No és una figura en absolut realista, però com a gàrgola grotesca funciona la mar de bé.
La novel·la té el mèrit de contenir una de les poques històries d’amor creïbles de tota la producció dickensiana. L’autor solia ser molt convencional a l’hora de tractar els afers del cor i tendia a forçar els matrimonis entre l’heroi i l'heroïna per donar la idea d’un final feliç. Per això mateix, quan el bohemi i fatxenda Dick Swiveller decideix erigir-se en protector d’una minyona maltractada, que per no tenir, no té ni nom, s’inicia un dels festejos més encantadors de la literatura universal.
El fet que a mi el llibre no em convenci, no impedeix que gaudís d’un èxit colossal, gairebé histèric. El suspens sobre si la petita Nell moriria o no va dur de cap a tots els lectors i Dickens rebé un munt de cartes demanant que la salvés. S’explica que al port de Nova York (Dickens començava a ser molt popular a Amèrica) la gent acudia al moll per preguntar als que acabaven d’arribar d’Anglaterra si Nell era encara viva. La mort de Nell va fer vessar infinitat de llàgrimes, alguns lectors llençaren amb ràbia el fascicle en llegir el trist moment, d'altres l'enterraren al jardí per preservar eternament la seva figura. Aquest deliri generalitzat ha estat comparat recentment amb l’aparició del darrer volum de la saga de Harry Potter. Potser aquest és un bon moment per reivindicar que no tots els best-sellers han de ser necessàriament dolents, com pretenia recentment Eduardo Lago a EL PAÍS.
Una generació més tard Oscar Wilde afirmava que calia tenir un cor de pedra per no partir-se de riure per la mort de la petita Nell. Chesterton, que sempre en té una a dir, opinava que la mort de Nell no era el problema (de fet, succeeix "fora de camp"), que el que era objectable era la vida de Nell. Aquest llast de sentimentalisme ha perjudicat la reputació actual de la novel·la i ha obscurit les seves virtuts, que també en té. La seva traducció al català, si no m’erro, encara està pendent, però altres títols serien potser prioritaris.
Dickens amb la petita Nell a Clark Park, Filadèlfia.
M'agrada el teu punt de vista al respecte, no som mai prou conscients del mal que fan les Nells a la humanitat.
ResponEliminaPer cert, et dec un munt de gin-tònics, obligar-me a llegir l'Anna Karènina ha estat la millor cosa que m'han obligat els últims anys. Ara mateix no entenc com havia pogut sobreviure fins ara sense haver-la llegida. Gràcies!
Els comentaris sarcàstics del Wilde sempre resulten provocadors i divertits. Sembla gairebé la conclusió que tu mateix suggereixes.
ResponEliminaRepassar els best-sellers és molt interessant: la majoria són -com aquesta- novel·les poc conegudes avui, i difícilment trascendiran (sinó fos pels Allaus del món). El gènere folletinesc tenia un èxit comercial impressionant i no obstant...
Clídice, jo vaig predicant, però fa una pila d'anys que no he llegit l'Anna Karènina. Potser ja toca, que és un llibre que tinc mig oblidat i que mereix el viatge.
ResponEliminaLluís, amb Allaus o sense, crec que "The Old Curiosity Shop" perviurà, encara que només sigui per qui la firma. Dickens té l'insòlit mèrit que cap de les seves quinze novel·les ha estat descatalogada des de la seva publicació.
ResponEliminaEl binomi Nelly-avi és, pense, més complex que de primer raig sembla. Superat el desconcert inicial -plenament d'acord en tu- aquest duo que roda pel món quasi sense causa ni trellat, fins i tot com personatges d'una altra història independent, simbolitza d'allò més preocupant de la naturalesa humana: el conreu d'un fatum dolorós, d'un suïcidi pactat, d'una consumpció plenament acceptada e inexplicable. Potser aquesta és l'atracció que la Nelly -com el de tantes males copies als culebrons televisius- exerceix en els lectors. De fet, el seu esquematisme permet que cadascú el corporifique fàcilment amb les seues pròpies obsessions, més o menys malaltisses. Heus ací, si fa no fa, part de la seua força. Mal que li pesi al Wilde, crec que aquella rialla la recordaria amb certa amargura als seus últims anys parisencs. Perdona'm l'extensió.
ResponEliminaVicicle, sens dubte tenen quelcom de la idea de fàtum que tu dius, però, apart que no tinc gaire tirada per les alegories simbòliques dins de les novel·les, aquell parell s'integra difícilment amb la resta de personatges del llibre. L'avi no deixa de ser un incordi i un ploramiques, i Nell un sacrifici ambulant. La idea d'acabar amb ella per preservar la seva innocència virginal em sembla tan morbosa com pròpia d'una sensibilitat caducada.
ResponEliminaEn quant al ben real calvari de Wilde, difícilment es pot comparar amb l'artefacte literari que és Nell.
Potser tingues raó. De fet, jo sí tinc una peculiar tendència a la interpretació simbòlica, tot i que la majoria de vegades no em porta en lloc. Què hi farem? M'agrada entortolligar coses en aparença allunyades.
ResponElimina