Qui la té més llarga?

 Gòtic + Richard Meier

Si bé la Qualitat s'endú el prestigi, la Quantitat, molt més objectivament mesurable, és valor de més fàcil ús. Per això ens venen les pel·lícules i els llibres segons els espectadors o els lectors que han tingut. Per això acabes anant a Ulm, perquè et diuen que la seva catedral, amb els seus 161,53 metres, és l’església més alta del món i penses que això s’ha de veure. Després, reflexiones i et preguntes què t’importa a tu si una catedral és baixa o alta, però entre una cosa i una altra ja vas camí d’Ulm.

Aquests rècords són tanmateix arbitraris i efímers i són producte de la dèria que va tenir el segle XIX per concloure les catedrals gòtiques començades segles abans. De fet, la catedral d’Estrasburg, on tard o d’hora anirem a petar, té el mèrit d’haver estat l’edifici més alt des de 1647 a 1874 (142 metres), Sant Nikolai a Hamburg ho fou entre 1874 i 1876 (147 metres), la catedral de Rouen entre 1876 i 1880 (151 metres), la de Colònia entre 1880 i 1890 (157,38 metres), per arribar finalment a la d’Ulm. Tot i que l’any 1901 l’ajuntament de Filadelfia la va vèncer en alçada, com a església roman insuperada, atès que els temps no són propicis a construir gaire arquitectura religiosa. I per cert, el terme “catedral” se li aplica de manera inapropiada, ja que allí no hi ha hagut mai cap bisbat.

Dit això, un cop vista en directe no impressiona tant, però és un bell exemplar gòtic amb voltes de traceria, vitralls medievals, pilars amb escultures i unes cadires del cor que, amb totes les seves talles de caps, són una meravella. Cal dir que, quan la matèria primera és de qualitat (com aquí és el cas), s’agraeix i molt la tendència luterana a la nuesa decorativa.

Als ciutadans d’Ulm se’ls anomena Spatzen (pardals) a causa d’una llegenda que prové dels temps de construcció de la catedral. Es diu que els paletes, que no devien de ser molt espavilats, intentaven fer passar de través les bigues per les portes de la ciutat. No se’n sortiren fins que veieren passar volant un pardal amb un branquilló al bec i comprengueren que era millor entrar les bigues al llarg. Agraïts van col·locar un pardal de bronze al capdamunt de l’edifici. Avui dia, els pardals són omnipresents als carrers d’Ulm, especialment en forma d’escultures acolorides i decididament kitsch.

 Pardal "Che" que sobrevola un estanc.

Si bé els bombardeigs van deixar intacta la catedral, la seva plaça i tot el barri que queda entre aquesta i l’estació del tren foren destruïts. El carrer comercial per a vianants que ocupa la zona és tan previsible com oblidable. Hi ha una escultura (sonsa) de Max Bill que assenyala el lloc on es trobava la casa natal del fill més il·lustre de la vila: Albert Einstein.

L’inescapable peatge a l’arquitectura de firma es tradueix en una Casa de la Cultura, obra de Richard Meier, que no queda gens afavorida davant de la proximitat de la catedral. Poc més enllà hi ha un dels gossos vermelló de Keith Haring. Com sol passar, l’ajuntament (Rathaus) del segle XIV es presenta en perfecte estat de revista amb les seves brillants pintures murals i el seu rellotge astronòmic de 1520, talment enllestit tot el dia abans (de fet, tot reconstruït el dia abans). Al seu voltant, més edificis moderns, alguns ben atractius com la biblioteca municipal en forma de piràmide de vidre.

A l’antic barri de pescadors s’hi concentra tot el pintoresquisme del que és capaç Ulm, i com que és un barri molt petit, s’hi concentra fins al límit del que és suportable. No cal dir que faig moltes fotografies.

Encara més enllà es conserven algunes antigues muralles de la ciutat que voregen el Danubi. Sí, senyores i senyors, aquest riu cabalós, grisot, lleig i encara provincial és el mateix Danubi mític de Magris i Strauss. Certament no és blau, però amb paciència potser ho serà a Viena o Budapest.