Surto de casa, no tinc tabac. (Un escarabat mort, potser mig escarabat, al costat de la porta de l’ascensor). El carrer buit, només algunes fulles de plàtan escampades, amb la consistència i el color del paper vell. Surten turistes desconcertats del metro, enlluernats, formen petits grups i consulten els seus manuals d’instruccions de la ciutat. Cap estanc obert a la vora, cap quiosc tampoc. Baixo al centre (plaça de Catalunya). Riuades, mars de gent, juraria que ni un sol barceloní. Colles de joves peregrins amb pameles toves, gaiatos, creus i banderes. Suposo que per a ells això deu ser com prendre l’Inter-rail amb show papal com a colofó. Intento recordar què era allò de la indulgència plenària. A l’estanc del carrer Santa Anna —una cabina dins d’un portal— la cua arriba a la vorera: una senyora d’uns dos metres, estrangera, compara marques i preus sense acabar de decidir-se. Entro al FNAC i m’aclapara la quantitat de llibres que voldria llegir i penso en els que tinc pendents a casa. De discos cada vegada se’n veuen menys; el seu lloc l’ocupen ninos, jocs, samarretes… Ara també venen instruments musicals: pianos, guitarres, bateries. El fons musical de l’establiment sembla desincronitzat, o potser s’estan barrejant dues cançons que sonen a seccions diferents. O soc jo que lentament vaig perdent el seny. Deixo el disc d’homenatge a Buddy Holly allà on l’havia trobat i torno a casa. Al tren de Sarrià, pocs viatgers, forasters. Em sento alienat. (Mig escarabat mort al costat de la porta de l’ascensor). Tanco la porta. Sóc sol a casa. Brilla el sol i el silenci fa basarda. Els antics grecs van identificar un tipus de terror sobtat i irracional i l’associaren al déu Pan. L’anomenaren pànic. El mes d’agost a Barcelona hi convida.
Bon moment per deixar el tabac i passar-se als antidepressius.
ResponEliminaOstres, doncs jo tinc la sensació que cada vegada hi ha més gent a Barcelona. He vingut a fer una parada i m'ha costat aparcar. Abans podia triar el lloc que volia, ara tots els carrers estan ocupats com qualsevol dia... I no he trobat cap escarabat mort... ni cap papagogo que ja me'ls vaig trobar la setmana passada!
ResponEliminaPotser hauries d'haver comprat una flauta de Pan al Fnac -a València encara no ho han fet això dels instruments- per a compensar aquest terror sobtat.
ResponEliminaPotser no fins al pànic, però crec que conec aquesta sensació d'algun vuit diumenge a la tarda. M'estic rumiant altres possibles sentits de la paraula alienat. Amb els anys reconec menys el mon i es ell el que se’m fa aliè. O em rebutja.
ResponEliminaÒsca, em temo que haurà de ser tabac I antidepressius.
ResponEliminaGalde, potser la cosa va per barris (i per dies). O va ser una alucinació en negatiu.
ResponEliminaVicicle, jo tocant la flauta? Això sí que fa pànic!
ResponEliminaJosé Luis, la culpa és del món, que és molt estrany. Nosaltres, en canvi, som normalíssims.
ResponEliminaTinc emparaulat el toro Ratón, el tan cotitzat assassí en sèrie dels correbous (i ja en porta tres), per deixar-lo campar dijous entre la congregació madrilenya. L'espectacle i el pànic estaran garantits. Si vols, després podríem fer-lo ramblejar...
ResponEliminaSERÀ L'APOCALIPSI?
ResponEliminaGirbén, no m’abelleix fer augmentar el nombre de màrtirs canònics.
ResponEliminaFrancesc, ara d’apocalipsis en sortim a un al dia.
ResponEliminatambién yo he sentido alguna tarde de domingo de agosto en Bcn, una sensación como de fin de mundo acontecido...
ResponEliminabesos allau
Pilar, por fortuna luego llega septiembre.
ResponEliminaLa verdad es que si, el verano tiene en ocasiones momentos de irrealidad en los que uno se siente perdido en un mundo extraño. No sé si será la luz tan fuerte que afecta a las neuronas o el ver que la ciudad está descolocada, fuera de sí. Menos mal que los atardeceres dorados me suelen devolver la tranquilidad. Espero que a ti tabién, y si no... ánimo que ya queda menos para el otoño!
ResponElimina¿Atardeceres dorados? Será en Oxford. Aquí en la ciudad son más bien polvorientos.
ResponEliminaSi l'escena tingués lloc al a la Nova Esquerra de l'Eixample (també coneguda com "Deep Eixample Esquerre" o "Eixample Esquerre Lleig") t'hauries trobat uns quants turistes menys, però a canvi tindries un fotimer d'àvies i de bars de xinesos...
ResponEliminaLes tornades són dures. Ànims. Friso per llegir les teves cròniques de Riga...
Ferran, un fotimer d’àvies i de bars de xinesos no deixa de ser una altra mena de malson.
ResponEliminaEncara trigaré una mica a arribar a Riga: no he acabat encara de treure rèdit a Hèlsinki.
Ai Allau! malsons diurns però i de nit? al menys no tens pisos turístics-Erasmus, juvenils i farreros al costat, jo no sé què estudien aquests.
ResponEliminaun malson d'un dia d'estiu.....res que no passi en un tres i no res, si traiem la vista del carrer amb l'oferta que ens brinda
ResponEliminaKalamar, sí que n'hi ha a l'escala, però aquests dies estan sospitosament callats.
ResponEliminaSí, Garbí, res que tornar a la feina no pugui arreglar.
ResponEliminaA Barcelona en deuen quedar ben pocs de barcelonins, són tots aquí, a la platja de Torredembarra.
ResponEliminaBayda', el que heu de patir als anomenats "pobles de la costa" tampoc té nom. Suposo que us sentiu cornuts i pagant/cobrant el beure.
ResponEliminaAquest any he fet una cosa que no havia fet mai: passejar-me pels llocs plens de turistes, com si jo també fos una turista, i escoltar. No puc dir que sigui un bon plan però marxa força el pànic.
ResponEliminaSí, Marta, però reconeix que fer-ho a Barcelona resultaria una mica freaky.
ResponElimina