Records del futur

Gerro d'Alvar Aalto, encara comercialitzat per Iitala

Ho dic d’entrada: enlloc com a Hèlsinki he vist tants cartells precaris escrits amb “Comic Sans”. Apart d’aquesta minúcia, la ciutat passa per ser una de les capitals del disseny del món. En els seus mapes turístics figura un barri ple de botigues on se suposa que trobaràs el veritable disseny finès. Ja se sap que tot això és en part foc d’encenalls i motiu de negoci, però és entretingut i no necessàriament desagradable.

Tamboret d'Alvar Aalto

El Museu del Disseny de la ciutat, instal·lat a un casalot neogòtic ben bonic, té una col·lecció permanent petita, però molt sucosa. Veient juntes tantes peces conegudes pots arribar a pensar que tota la modernitat que coneixem prové d’aquí. Hi trobaràs el tamboret d’Alvar Aalto, la cadira bombolla d’Eero Arnio i també la butaca “Tulip” d’Eero Saarinen, que “Star Trek” va popularitzar.

Hi havia també una exposició temporal dedicada a Kaj Franck (1911-1989), un nom que desconeixia, però que resulta ser un dels grans patriarques de la matèria, especialment en el disseny de vaixelles i cristalleria. Veient les peces que va crear entre 1940 i 1980, més en concret els gots de vidre colorejat de línies tan depurades, em va fer l’efecte que els coneixia de tota la vida o sinó alguna derivació seva.

 Vaixella Teema de Kaj Franck

Vaig retrocedir de sobte als finals de la dècada dels 50, principis dels 60: la guerra freda, el perill nuclear, la carrera de l’espai, la independència de les colònies africanes… I també un principi de recuperació del trauma de les guerres recents i una exaltació de la modernitat representada per la democratització del vehicle utilitari i els vols comercials. Estava de moda el que es deia moble funcional i també el moble nòrdic, en fusta clara (algú recorda Jordi Vilanova?). Els Beatles cantaven “Norwegian wood”. Les senyores fumaven a les festes cigarretes de color pastel amb filtres daurats i a les cases hi havia un moble bar amb copes de vermut de color fumat i fins i tot una coctelera que no es feia servir mai. Beure el vi blanc en copes verdes es considerava signe de distinció (dues dècades després ens semblaria erroni i xaró).

Gots Kartio de Kaj Franck

Tot això vaig recordar jo, amb nostàlgia i tendresa, des del futur real d’aquell passat optimista. I encara que no tot ha estat tan bonic com havíem imaginat, el triomf d’IKEA demostra que alguna cosa duradora n’ha quedat.