Més que un troll (1 de 2)

Només la passió, l’esperança i la joia poden ser honestes. Res que m’hagi vist forçada a fer no ha dut joia ni a mi ni als meus.

Quan es visita Finlàndia, és difícil no percebre la presència ubiqua dels Mumin. Per descomptat, la silueta d’aquests trolls blancs i bonassos amb la morfologia d’un hipopòtam no m’era desconeguda; però ignorava el seu país d’origen i la seva extrema popularitat al nord d’Europa (Adrià, el meu nebot d’any i mig, en canvi, demostrà estar-ne molt més familiaritzat). Darrera d’aquests personatges hi ha la mà de Tove Jansson, una artista de llengua sueca nascuda a Hèlsinki el 1914, tot i que concebuda a París, com aclareix la seva interessant pàgina web.

El primer llibre sobre els Mumin, “Els Mumin i la gran inundació”, aparegué el 1945 i, apart de presentar els personatges de Muminmama i Mumintroll, no es considera gens representatiu de la sèrie i sol ser el darrer en ser traduït. Fou amb l’aventura següent, “Un cometa a Muminland” (1946), amb la qual Jansson aconseguí la popularitat, tot presentant la majoria de personatges que poblarien aquest món singular. En total foren vuit novel·les escrites i il·lustrades per l’artista fins que el 1970 decidí aturar la sèrie. Però també creà cinc contes il·lustrats immensament populars sobre aquests afables trolls i un llibre d’històries curtes (“Contes de la vall dels Mumin”, 1962).

Però encara hi ha més, perquè a petició d’un editor britànic, l’any 1954 començaren a publicar-se al desaparegut “Evening News” de Londres les tires còmiques dels Mumin. Jansson dibuixà 21 històries llargues per a la premsa entre 1954 i 1959, primer ella sola, després amb l’ajuda del seu germà Lars, qui prolongaria la sèrie fins el 1975. Tove havia aconseguit popularitat i prestigi (inclòs el Premi Andersen de literatura infantil el 1966) amb aquella colla fantàstica, però també li monopolitzava la vida i l’impedia explorar altres interessos, la condemna habitual pels creadors de grans personatges.

Sense que Jansson se’n desentengués del tot, els Mumin continuaren la seva gloriosa singladura amb una sèrie de dibuixos animats per a la televisió, un parc temàtic a Naantali, un museu a Tampere, l’inevitable “merchandising” de tasses i samarretes i fins i tot una òpera d’Ilkka Kuusisto (1974). De moment s’han resistit a la compra de drets per part de la Disney, gràcies siguin donades.

Sospito que, si aquests llibres no són més populars a les nostres contrades es deu a que provenen d’un país on es valora molt la natura, la llum i el silenci, cosa que difícilment es podria dir dels mediterranis. Malgrat que comptem amb traduccions a La Galera i Siruela (i a partir del 1967 a Noguer i després Alfaguara), confesso no haver llegit cap història dels Mumin. Però prometo fer-ho; intueixo que no serà un error.