Amigues per sempre

Sembla que el propòsit de “Bridesmaids” (Dames d’honor) —aquí titulada poc imaginativament “La boda de mi mejor amiga”— és demostrar que es pot fer una comèdia poblada gairebé exclusivament per dones que no faci fugir els espectadors masculins dels cinemes. Que per aconseguir-ho utilitzi les armes de la procacitat, l’escatologia i el llenguatge vulgar que caracteritza les actuals comèdies de col·legues (tipus “Resacón en Las Vegas”, per entendre’ns) fa pensar que potser no és el pas endavant que pretén ser, sinó més aviat un cas de transvestisme encobert. Tot i això, el fet que estigui escrita per dues dones, la protagonista Kristen Wiig i la seva col·laboradora habitual Annie Mumolo, fa esperar un cert realisme en les relacions femenines que retrata.

Disquisicions sociològiques a banda, el que importa és que la comèdia diverteixi i, vist l’èxit que està recollint arreu, sembla que ho fa. El seu conflicte central s’explica en poques paraules. Lilian (Maya Rudolph) escull a la seva millor amiga Annie (Kristen Wiig) com a primera dama d’honor del seu casament i, per tant, s’haurà d’ocupar de l’organització de tots els estranys rituals que precediran la cerimònia. Però Helen (Rose Byrne), l’esposa del cap del futur marit de Lilian, interferirà en els preparatius, convençuda de ser l’encarnació de totes les perfeccions. L’enfrontament entre la vella i la nova amiga de Lilian sabotejarà totes i cadascuna de les festes prèvies i provocarà un seguit de situacions realment divertides (encara que no sempre del millor gust).

Però malgrat la recurrència a l’humor físic i a la farsa, hi ha a la pel·lícula també un retrat de personatges, especialment el d’Annie, un dona a qui les coses no li poden anar pitjor: amb un negoci fracassat al darrera, un xicot que la va abandonar, un pis compartit amb dos germans freakies, un desganat treball de dependenta i una mare  que la treu de polleguera amb les seves bones intencions (Jill Clayburgh en el seu paper final). Té relació esporàdiques i purament sexuals amb Ted (John Hamm (!), no acreditat), que sobre el paper sonaria molt apetitós, si Ted no fos un absolut cretí aprofitat. Kristen Wiig en el paper d’Annie està perfecta, crec que sense ella “Bridesmaids” no podria existir. Sorgida del programa d’humor “Saturday Night Live”, demostra ser una comedianta consumada, d’aquelles que fa gràcia no tant pel que diu, sinó com ho diu, amb una col·locació perfecta de les rèpliques i dels silencis. A més, tot i funcionar perfectament en moments totalment físics i caricaturescos, rarament deixa de mostrar que darrera d’Annie hi ha una persona real amb la qual l’espectador s’identifica.

Si la Wiig és la gran perla de la pel·lícula, les seves companyes de repartiment són totes excel·lents, encara que un parell de les dames d’honor pràcticament desapareixen a la segona part de la història. Rose Byrne, com l’odiosa princeseta perfecta fa de bon detestar i Maya Rudolph aconsegueix fer creïbles els lligams d’amistat que existeixen entre Lilian i Annie. Melissa McCarthy, com a germana del nuvi, fa de grassa desacomplexada catalitzadora de tota mena de catàstrofes amb energia de gran roba-escenes.

La direcció de Paul Feig no és especialment destacable, encara que amb dues hores i cinc minuts de durada l’escurçament d’algunes escenes reiteratives hauria evitat algunes arítmies. Confesso que tots aquests elaborats rituals de la cerimònia del compromís, la festa dels regals, el comiat de soltera i altres mandangues, que aquí assoleixen límits extravagants, no em podrien semblar menys apassionants, tot i que a les protagonistes sembla que els hi vagi la vida. Amb tot he passat una bona estona a la fosca fresca i, sense ser la comèdia revolucionària que es pretén, ni potser la millor comèdia de l’any, com alguns l’han saludada, és ideal per alleujar les depressions caniculars.