Més que un troll (2 de 2)

Tove Jansson fou una dona polifacètica i admirable. Que fos filla d’una mare grafista i d’un pare escultor, segur que li va facilitar les coses per actuar, lluny de les convencions, sempre fidel a la seva consciència. Als 14 anys ja publicava il·lustracions a la premsa i poc després dibuixaria càustiques caricatures de Hitler.

Havia estudiat a l’Escola d’Arts Aplicades d’Estocolm, des d’on havia somiat saltar a l’Acadèmia de Belles Arts. Finalment tornà a Hèlsinki on mantingué una relació intermitent amb les institucions artístiques oficials. Mentre les seves companyes abandonaven els estudis, temptades pel matrimoni, Tove intentava fer-se valer enmig d’un món d’homes, convençuda que tenia dins seu les aptituds i que algun dia aconseguiria mostrar-les.

Poc a poc havia anat adquirint prestigi com a grafista i pintora. Llavors esclatà la guerra i començaren temps durs per a l’artista. La seva millor amiga Eva Konikoff, jueva d’origen rus, va haver de fugir a Estats Units. El seu germà Per Olov i el pintor Tapio Tapiovaara, del que s’havia enamorat, estaven lluitant al front. Jansson, que mai no escrigué la seva autobiografia, mantingué durant tota la seva vida un diari personal i una nombrosa correspondència. Enmig d’aquells anys bèl·lics reflexionava sobre els homes:

No tinc ni temps ni diners per casar-me amb un d’ells! No tinc temps per admirar-los i consolar-los. Els compadeixo, m’agraden, però no vull dedicar la meva vida a una representació que ja he vist com funciona. La guerra és cosa d’homes! Puc veure que succeirà amb el meu treball si em caso. I tampoc no ajuda que fins i tot jo pugui personificar aquests trets femenins: la compassió, l’admiració, la submissió, la renúncia a mi mateixa. Em convertiria en una mala pintora o en una mala esposa. I no vull donar a llum nens, només perquè siguin assassinats a una guerra futura!

Potser per l’absència dels homes, que es trobaven al front, fou aquest el moment en el qual la seva carrera arrencà de debò. L’any 1943 va fer la seva primera exposició i començà a guanyar diners que a l’artista li semblaren considerables. Poc després començaria a escriure la sèrie dels Mumin, que la catapultarien a la celebritat mundial, però que li sostraurien temps per dedicar-se a la pintura. Malgrat aquesta relació ambivalent amb la seva creació més popular, mai no va defugir les seves responsabilitats i responia personalment les cartes que li adreçaven fans de tot el món.

A mitjans dels anys 50 conegué l’artista gràfica Tuulikki Pietilä, que esdevindria la seva companya de per vida. Juntes compartiren una cabana a una illa minúscula del golf de Finlàndia, on treballaren llargues temporades. Però la pintora era també una gran viatgera que als 20 anys ja havia viatjat a París. A principis dels 70 acompanyada per Tuulikki emprengué una volta al món de vuit mesos, improvisada sobre la marxa.

Quan Jansson abandonà la sèrie dels Mumin l’any 1970, ho feu amb la intenció d’escriure llibres per a adults. Arribà a escriure quatre novel·les de les quals la primera “El llibre de l’estiu” està publicada en català per Angle (2004). Com ja indicava diumenge passat, va il·lustrar una edició d’Alícia, i anteriorment havia fet el mateix amb “El Hobbit” de Tolkien. I encara que el seu llegat que romandrà, almenys a nivell internacional, pertany a la literatura infantil, penso que la seva obra pictòrica té una gran categoria, tan filla del seu temps com indicadora d’una personalitat irreductible.

Tove Jansson morí als 86 anys el 27 de juny de 2001. Tuulikki moriria el 23 de febrer de 2009.