Cors i danses

Ajuntament i fonts dels estudiants.

Un salt enrere sobre el golf de Finlàndia i cap a Tartu, la segona ciutat d’Estònia, també coneguda com Dorpat pels alemanys. Ser la segona ciutat d’un país petit implica que amb poc més de 100.000 habitants ja pots aspirar-hi. A primera vista, el lloc no sembla gran cosa (més tard, tampoc), una conurbació provinciana amb algunes façanes del segle XVIII al seu centre que en mitja hora sembla que està tota vista. El seu principal mèrit és comptar amb una universitat fundada l’any 1632, fet que li permet ostentar la capitalitat intel·lectual del país. Si ho comparem amb Bolonya, París o Salamanca, la veterania de Tartu és relativa; però al nord d’Europa els barems funcionen de forma diferent i cal admirar la seva precocitat il·lustrada i la façana neoclàssica de l’edifici principal.

Universitat

Dalt d’un turonet ajardinat hi ha la catedral de la ciutat, gòtica del segle XIII i en runes des de qui sap quan. El seu absis és ocupat pels quatre pisos del museu de la universitat, cosa que fa un efecte molt estrany. El seu contingut més interessant és la reproducció d’una biblioteca del segle XVIII amb un parell de maniquís de cara blanca que hi afegeixen credibilitat i alguns materials didàctics anteriors a Rosa Sensat. A una vitrina competien en mal gust els regals de compromís fets per altres universitats (vaig comptar fins a tres reproduccions a escala de la Universitat Lomonosov de Moscou, ideals per posar sobre el televisor). No sé a quina guia vaig llegir que allí als Països Bàltics, si tens una habitació lliure, hi obres un museu. I és cert que vam veure (i no vam entrar) desenes de museus dedicats a la joguina, a la revolució del 23 i el cafè torrefacte, per citar-ne alguns.

Una altra característica de Tartu són les seves “peculiars” mostres d’estatuària moderna. Davant de l’ajuntament hi ha una font amb una parella d’estudiants besant-se sota un paraigües. Al costat del Cafè Wilde hi ha l’encontre impossible entre l’autor local Eduard Vilde i el seu més famós col·lega Oscar. Al mercat hi ha l’estàtua d’un porc. Però el premi a l’excentricitat se l’endú Ülo Öun que va tenir la pensada de fer-se un retrat al costat del seu fill d’un any i mig, tots dos de la mateixa alçada.

 

Per animar una mica la somnolenta metròpolis, els dies que hi fórem se celebrava la Europeade, el major festival europeu de danses folklòriques, de caràcter anual i itinerant. No és que ens interessi en excés el ball popular, però si t’ho trobes, no li faràs fàstics. Amb motiu del festival havien muntat un mercat on tothom anava vestit de medieval (ja comença a ser una mania) i a escenaris diversos o transitant pels carrers podies contemplar un munt de gent abillada de maneres pintoresques que no gosarien emprar a la vida civil.

Diria que hi predominaven grups del veïnat: finesos, letons, ucraïnesos, bielorussos… Però hi havia també un inevitable quadre flamenc, que se’ns va escapar, i un noi català que muntava un taller de danses. Hi vam anar per fer pinya, però en aquell moment va caure una tempesta i suposo que va perdre el seu torn, perquè tot seguit va pujar un grup heavy local que semblava incitar a algun genocidi i preferírem allunyar-nos.