Excuses per anar a Hèlsinki

Retrat de Sibelius amb restes de fondue

Hèlsinki s’assembla a Saragossa. Quan dius que hi vas, tothom et pregunta què se t’hi ha perdut, si allà no hi ha res a veure. Bé, a Saragossa hi ha el Pilar, o sigui que per justícia poètica a la capital de Finlàndia alguna cosa podrem salvar. A més, ningú no pot resistir-se a creuar el golf des de Tallinn en uns escassos 90 minuts per retrobar l’esperit de la “vella” Europa on no han patit un “interruptus” soviètic de més 40 anys i l’euro ja fa anys que hi campa.

Amb els seus generosos mig milió d’habitants, Hèlsinki és una capital petita i ben agradable si no hi busques sensacions estratosfèriques. La seva contribució al patrimoni llistat per la UNESCO, o sigui el més original del que pot lluir, és l’arxipèlag de Suomenlinna, sis illes interconnectades sota un sol propòsit defensiu. Ni a Josep ni a mi ens interessa gaire l’arquitectura militar del segle XVIII i passem pel costat d’innombrables casamates, baluards, casernes i polvorins amb discret avorriment. Per fortuna les illes també tenen petites platges, molt de verd per explorar i unes precioses vistes del mar curulles d’illes i illots. Observo que la gent, més que delectar-se amb uns edificis que mai van posar a prova el seu potencial defensiu, ha vingut simplement a fer un pícnic i, vistes les escasses setmanes de bon temps que deuen tenir a l’any, no m’estranya que les aprofitin amb fruïció.

Un cop enllestida Suomenlinna és inevitable apropar-se a la plaça del Senat on hi ha l’edifici que surt al 80% de les postals de Hèlsinki: la Tuomikirkko o catedral. Si l’edifici neoclàssic causa una certa impressió és perquè l’han col·locat teatralment dalt d’una escalinata que el retalla sobre el teló de fons del cel. El seu interior és el súmmum de l’austeritat luterana. Mai no hauria imaginat que tanta insipidesa em faria enyorar algun excés catòlic.

Baixem després al port que és pintoresc i no dóna l’esquena a la ciutat. Té un mercat molt popular on venen gerds, groselles i cama-secs, però que bàsicament es dedica a alimentar els turistes de “fish & chips” (i és que la vida és bastant cara a Hèlsinki). A prop hi ha un mercat cobert de maó vermell on s’arrengleren paradetes de productes de segona o tercera necessitat: melmelades artesanals, embotit de ren, espelmes perfumades, vodkes locals i ós enllaunat. Del port parteix una mena de rambla o “esplanadi”, que és el carrer més presentable de la ciutat i concentra els grans hotels, les terrasses de cafè i les botigues de marques cares.

Hèlsinki està assentada en un territori impossible de llacs, entrades de mar i moles rocalloses que et pots trobar en tombar qualsevol cantonada. Una de les visites que no t’has de perdre, o almenys és on van a parar tots els autocars, és l’església subterrània excavada a la roca. El seu exterior es diria un búnquer camuflat, però l’interior, circular com un plat volador imaginat per Spielberg, és més interessant del que pot semblar per la mera descripció. El temple és ple de xinesos. Aquest estiu hem vist turistes xinesos pertot arreu, una presència que no havia percebut anteriorment, tot i que imagino que si els trobem a una ciutat tan fora dels circuits com és Hèlsinki serà perquè ja coneixen el Rialto i la Tour Eiffel.

Complertes les obligacions turístiques anem a contemplar façanes, una activitat que en aquesta ciutat té la seva gràcia. O sigui que continuarà.