Atracció fatal

No sóc, o no crec ser, mitòman ni fetitxista, però sóc humà i sotmès per tant a algunes febleses elementals, sobretot si es tracta de senyores de cabell panotxa. Potser la meva impecable reputació, bastida durant anys d’erudita escriptura al bloc, quedarà irreparablement destruïda per la confessió que ara faré. Però he de dir que adoro l’Amy Adams. Qui?, exclamareu, i no m’estranyarà, perquè l’Amy encara no gaudeix de la reputació d’una Meryl Streep o una Glenn Close (tot arribarà), però aquesta actriu nascuda a Vicenza (coses de ser filla de militar) l’any 1974 mostra un talent únic, segurament extravagant, però que a mi m’encaterina.

I és que l’Amy, amb la seva disposició candorosa, efervescent i una mica ximple, és capaç de fer creïble qualsevol combinació extravagant. Només ella podia interpretar de forma convincent el paper de la cunyada d’un muppet al film epònim (“The Muppets”). La vaig descobrir a “Miss Pettigrew lives for a day”, una pel·lícula frívola i lleugera, però de diversió ben lícita, al costat de l’igualment gustosa Frances McDormand. No vol dir això que aquesta actriu s’hagi de cenyir necessàriament a la comèdia: va funcionar molt bé a “Doubt”, un drama directament adreçat als Oscar, pel qual fou justament nominada. Però quan està millor és en els seus moments d’antimatèria de Meryl Streep.

Llegeixo que l’Amy serà Lois Lane al proper Superman i em congratulo per la decisió de càsting. Però on l’Amy brilla particularment és a projectes tan excèntrics com “Enchanted”. Després d’anys de ser la riota de tota la modernor, especialment a partir dels dards enverinats de la saga “Shrek”, els estudis Disney van decidir contraatacar amb aquest projecte on ironitzaven alegrement sobre les seves pròpies figures d’estil. Què passaria si una típica princesa dibuixada de can Disney aparegués, per art de màgia, al bell mig de Manhattan? La pel·lícula és una divertida bestiesa amb una Susan Sarandon totalment passada de rosca en el paper de reina dolenta, però qui brilla deliciosament és l’Amy, com a desconcertada princesa Giselle.

Us deixo dos números musicals per alegrar-vos el diumenge. El primer, la típica escena on la princesa és ajudada en les tasques domèstiques pels animalons del bosc (aquí, en un gir pervers, de la jungla d’asfalt).

El segon, el calipso romàntic “That’s how you know” que l’Amy s’entesta a cantar en ple Central Park davant d’un alarmat Patrick Dempsey. L’apoteosi, amb homenatge a Julie Andrews inclòs, val la pena.