Hergé vist per Andy Warhol (1928-1987)
Durant la dècada dels 50, un Hergé depressiu, confós pel seu matrimoni esfondrat i dubitatiu envers les virtuts del seu particular realisme de “línia clara”, va començar a trobar consol cert, però inesperat, a les aigües de l’art d’avantguarda. Ell, que sempre havia admirat el dibuix clàssic i precís d’un Holbein o d’un Ingres, va començar a descobrir els atractius de l’abstracció més pura, la que s’inicia amb els quadres monocroms de Malevitx i arriba als quadres igualment monocroms d’Yves Klein. No l’interessava en canvi l’informalisme abstracte, ni l’action painting: els seus gustos naturals l’inclinaven al rigor i al domini del gest. La seva curiositat pels nous corrents artístics continuà creixent fins al final de la seva vida i fou, per tant un gran admirador dels artistes pop americans (Liechtenstein, Warhol, Stella), però també de les escultures de neó de Dan Flavin o els cercles a la neu del land artist Dennis Oppenheim.
Louis Van Lint (Brussel·les, 1909-1986)
Joan Miró (1893-1983)
Immers en aquest bany d’alta cultura, Hergé començà a dubtar si no havia malbaratat el seu talent en obres de baixa volada. A principis dels anys 60 va contemplar la possibilitat d’esdevenir pintor i li va demanar a Louis Van Lint, un dels fundadors del moviment CoBrA, que li fes classes particulars. L’experiència durà fins que va sotmetre la seva obra a la mirada d’un expert, el qual li digué que les seves pintures no estaven gens malament, però que era millor que es dediqués a dibuixar Tintín. D’aquella etapa resten trenta-set llenços que mai han estat exhibits públicament; només dos en mans de particulars, la resta propietat de la seva vídua. De quin estil eren aquests quadres? Segons Pierre Assouline, amb l’excepció d’un retrat realista de la seva esposa, les primeres teles revelen la influència de l’abstracció lírica de Van Lint per passar després a la tutela de Joan Miró. Sembla que a Hergé li atreia molt el món líric i de gran vigor gràfic de l’obra de Miró (nom, per cert, que rep el gos Milú a les edicions japoneses de Tintín).
Serge Poliakoff (Moscou, 1900 - París, 1969)
Aquest fracàs no impedí que continués exercint com a àvid col·leccionista, tant de ceràmica clàssica xinesa com d’art contemporani. Ignoro quin era el contingut exacte de la seva col·lecció privada, l’única peça que podem incloure amb certesa és el cèlebre retrat que li dedicà Warhol. Per a la resta, podem citar noms que de segur hi figuraven tot i que no puguem precisar-ne l’obra: un mòbil de Calder, una escultura de Berrocal, quadres de Liechtenstein, Fontana, Poliakoff, Alechinsky, Vasarely, Stella, Noland, Permeke, Rosenquist, Dewasne, Lanskoy, Herbin i, per descomptat Miró. Benvinguts doncs a aquest museu imaginari que, sense cap pretensió de facsímil, intenta reproduir l’esperit de la col·lecció tot evitant els seus membres més conspicus.
Pierre Alechinsky (Brussel·les, 1927)
Jean Dewasne (Lille, 1921 - París, 1999)
André Lanskoy (Moscou, 1902 - París, 1976)
Auguste Herbin (Quiévy, 1882 - París, 1960)
Interessant exposició, Allau. La majoria de pintors són pràcticament desconeguts per mi. Està clar que Hergé era un bon avantguardista i les pintures que has exposat m'agraden quasi totes menys la d'en Miró. La miro i veig una patata i és que Miró em deixa sorpresa quan, alguna vegada, m'agrada i tot.
ResponEliminaJa ho he fet expressament, Glòria, de posar autors que jo no coneixia, així també aprenc jo alguna cosa nova. A mi sí que m'agrada Miró.
EliminaEm sobta la inclusió de l'expressionista Permeke...
ResponElimina(Diré que fa anys i panys vaig publicar un còmic que estirava el relat contingut en una pintura de Permeke on es veu a un soldat amb la seva promesa del bracet.)
Potser el Permeke de l'Hergé era "El gat de la família camperola" on el fill s'ha convertit en l'ídol de L'orella escapçada:
http://users.telenet.be/websthetica/estheticalessen/permeke-boerengezin%20met%20kat%201928.jpg
Girbén, a mi també em sorprèn la inclussió de Permeke. Jo crec que era una qüestió de fer costat als de casa.
Eliminaté, mira, ara em cau millor i tot n'Hergé :)
ResponElimina:)
EliminaM'agrada molt aquest museu.
ResponEliminaNo conec al Herbin, així que m'he posat a tafanejar al gugel i crec que has escollit la seva millor obra, Allau, perquè la resta, psepse. En canvi, descobrir al Dewasne, tot un encert, m'encanten les seves geometries. Hauria estat bé que l'Hergè hagués passat a net El Arte Alfa.
D'escultures, en va col·leccionar?
Kalamar, de les fotos que he trobat a Google he escollit les que més m'agradaven a mi, no a l'Hergé. Ves a saber què en pensaria ell. D'escultures, apart d'un mòbil de Calder, només he trobat referència a una peça de Berrocal.
EliminaTé una certa lògica tot plegat, oi? Fem una reducció a l'absurd: "Hergé detesta l'art, i en especial l'art contemporani", quan la seua pròpia obra ja comença a considerar-se com a tal, no encaixa massa bé. I demostra no ser un prepotent ni un cregut quan sent la seua obra minúscula en comparació a altres artistes contemporanis seus. En última instància, potser és que l'Hergé no devia donar tot el valor que es mereix a la cultura pop i a la de masses, tebeos inclosos, és clar. I també cal tenir present que, en la seua època de col·leccionista, ja havia fet molts diners: no és tan mala idea gastar-se'ls en art.
ResponEliminaHem de pensar, Leb, que la consideració del comic com art major és molt recent. Una mica de sentiment d'inferioritat sí que devia sentir. Afortunadament va continuar dibuixant, encara que només fos per oferir-nos "Les joies de la Castafiore".
ResponEliminaEm sobta que no tingués cap Ramo Nash al catàleg!
ResponEliminaEl seu 24è àlbum sobre la falsificació de l'art deu tenir relació directa amb la seva afició col·leccionista i els dubtes que li devia plantejar l'art contemporani.
Segur que sí, Puigmalet, en aquell punt era l'únic que li devia interessar.
EliminaProposo un assalt al Museu del Tintín per a rescatar la seva col·lecció d'art de les urpes de la seva vídua i que hom la pugui contemplar en una bona exposició. Explicaria molt de l'Hergé com a individuo.
ResponEliminaM'hi apunto! I l'exposoció, amb entrada gratuita. Jo me'ncarrego de la música.
EliminaLeblansky, sense amenaçar, que hem d'intentar que sigui un èxit de públic.
EliminaGalde, el que té la vídua amagat dels ulls del públic són els quadres que va pintar Hergé. De la seva col·lecció d'art no en tinc ni idea del seu destí. Potser ja s'ho ha venut tot.
Elimina