No cal conèixer gaires detalls de la reforma laboral acabada d’aprovar; és suficient saber que a la patronal li ha semblat de perles per deduir que no pot ser bona per a la majoria de nosaltres. Per això he assistit a la manifestació que s’ha celebrat aquest diumenge a Barcelona, un migdia de pur hivern. A l’hora prevista a la cruïlla de Diagonal amb passeig de Gràcia no es pot dir que estiguéssim de gom a gom; després s’hi han anat afegint grups de persones i la cosa ha quedat mig lluïda, tot i que hi podia haver acudit més gent, atès que el problema ens afecta pràcticament a tots. He escoltat per la televisió xifres d’assistència que anaven des dels 20.000 als 400.000 manifestants. Una nena que tenia al costat, a ull, a dit que érem uns mil; suposo que el seu mètode era tan fidel a la realitat com el de la resta. Per a quan un comptador imparcial de manifestants?
La convocatòria era iniciativa dels sindicats, a la qual s’hi havien afegit els partits teòricament d’esquerra. Jo hi he anat a títol propi. No sé si l’assistència, menor de l’esperada, s’ha degut al rebuig de gran part de la població a la tasca dels partits en els anys precedents o bé és que estem acovardits i només preguem per quedar-nos com estem. En tot cas, la majoria dels participants tenien de la quarantena en amunt, molt poc jovent, descomptant algun nen Spiderman o una princesa Disney. Em pregunto si a la gent jove tot això dels sindicats i els partits polítics no li sonarà a retòrica arnada i opten per altres maneres de protesta, més idealista, benintencionada i finalment tan vaga com la nostra. De tota manera, l’únic que puc constatar és la manca de cohesió de la societat civil, amb el que de preocupant tot això té.
Imagino que pocs resultats obtindrem d’aquestes protestes, només el lleu consol de no haver desfilat amb mansuetud cap a l’escorxador.
Fa lleig que digui res quan jo sóc un dels que no hi ha anat quan la consciència em diu que ho hauria d'haver fet. Malgrat tot, pitjor em sembla que no es moguin els estan afectats, ja sigui per les retallades econòmiques i de drets o perquè no troben feina. Hi ha alguna cosa que no funciona.
ResponEliminaEnric, se'm fa difícil treure conclusions sobre qui faltava a la manifestació d'avui. Sé que a un acte de protesta dels funcionaris davant del Parlament, la setmana passada, l'assistència hauria estat encara més ridícula si no hi haguessin comparegut els bombers i els mossos.
EliminaContinuant amb la el comentari de l'Enric, la pregunta és per què no hi érem tots, vull dir tots, si a tots ens afecta. Les rspostes són múltiples i poc satisfactòries. Continuarà...?
ResponEliminaMiquel, i tant que continuarà. O creus que això s'ha acabat i ho deixem tot per dat i beneït?
ResponEliminaPotser és que els sindincats ja no són el que eren, si és que alguna vegada van ser. Ves a saber! La població s'ha instal·lat en la por i en el fat irremeiable, al més pur estil d'una tragèdia grega.
ResponEliminaClídice, potser ja desconfiem de tots i de tothom i amb aquesta actitud tindrem tragèdia per estona.
EliminaAls qui hi haurien d'haver estat i no hi van ser, sense acritud... m'ho callo, més val que calli. A la pregunta "I qui són, els qui hi haurien d'haver estat?"... no responc; la resposta és òbvia i la sabem tots.
ResponEliminaCallo, més val que calli.
Ferran, jo no sóc tan combatiu, ni em veig amb cor de dir a la gent el que ha de fer.
EliminaÉs significatiu que hi hagués poca gent jove quan, segons se'ns diu cada dia, son el que pateixen més directament les conseqüències de la falta de llocs de treball. La meva interpretació no és que passin de tot, sinó que ja no es creuen res ni esperen res. El mal ve de lluny; de molt més enllà de la crisi que va començar el 2007. D'altre banda els sindicats no tenen força moral per liderar una mobilització general. Si aquesta mobilització s'acabarà produint, o no, és fa difícil de dir, però en la mesura que ens anem aproximant a una situació límit, com Grècia, la probabilitat anirà augmentant.
ResponEliminaEm temo, Brian, que els que ens manifestàvem érem els que teníem alguna cosa a perdre. Els joves ja ho donen tot per perdut.
EliminaNo sé de que o a qui serveixen realment (més enllà de consols i sentiments) les manifestacions col•lectives, quan al dia a dia es la por individual qui mana. I ja fa molts anys.
ResponEliminaJa ho dic, José Luis, que dubto de la utilitat de la protesta; però, si ens han de fotre, que no sembli que compten amb el nostre consentiment.
EliminaLa Carme em va fer la mateixa reflexió sobre l'escassa participació de la gent jove. A mi no m'ha sorprés: en època de crisi, el pragmatisme supera la solidaritat, i la manifestació de diumenge, com tantes accions que probablement vindran després, es presumeix inútil. L'altre element és el desencís: d'un sistema polític, d'una majoria silenciosa, d'una situació que no hem provocat nosaltres, i d'un "l'últim que tanqui la porta". Haurien de ser temps de revolta, i ho són de pànic i de conformisme, quan no de submisió. I una mirada a Grècia ens deprimeix més encara.
ResponEliminaMentre, la situació és aprofitada per continuar desprestigiant als sindicats i als partits d'esquerres, i fins i tot se'ls acaba atribuint el paper de dolents de la peli. Sembla que no ens hem assabentat encara que, per poc que sigui, i per malament que funcionin, és ara mateix un dels pocs estris amb els que encara contem. Com manifestar-se o fer vaga.
Estava pensant, Leb, en els meus fills, l'un de becari i l'altre indignat i en com ens miren, es miren, aquestes coses. Realment hi ha un trencament important en l'ideari, ells veuen (saben?) que on som hi som perquè no n'hem sabut més i, d'alguna manera, no se'n senten gens solidaris. Aquest trencament que hauria de dur a un exercici d'autocrítica que mai han fet els sindicats, entre altres, és el que més veig reflectit. Ja fa anys que pago quota sindical i t'asseguro que moltes vegades em pregunto el perquè.
EliminaLeb, estic d'acord amb tu que, amb tots els seus defectes, sindicats i partits són les úniques eines amb les que comptem; almenys fins que dels moviments de la indignació sorgeixi alguna idea més viable que les vaguetats que n'han sorgit. De totes maneres, també em va fer una mica d'angúnia haver de desfilar al costat dels partits del tripartit, que no s'han guanyat precisament la meva simpatia.
EliminaUna explicació senzilla del context d'aquest desori actual:
ResponEliminahttp://vimeo.com/36972585
Molt interessant. Està clar que s'han de fer les coses d'una altra manera, però, com?
Eliminamalgrat que hi vaig ser, no deixava de pensar que l'eficàcia de qualsevol manifestació vindrà de saber trobar quines són les eines, les formes, la manera.. el COM fer per aconseguir el que volem.. crec que aquesta és la qüestió fonamental i l'única amb qui ningú se'n surt..
ResponEliminaem sembla que més que por, sobretot el que passa és que ningú creu que es pugui solucionar, i això crea immobilisme. Em pregunto per què fa 30 anys tothom lluitava i hi creia i ara no.. no ho entenc, i hores d'ara qui més qui menys sap que un mateix i tot plegat no deixa de ser una mica el que un es creu que és...o que pot ser.. per tant creure en un futur és tenir la possibilitat d'aconseguir-lo..
La pregunta del COM li acabo de fer a en Puigmalet. Fa 30 anys es tenia molt més clara la situació d'un estat pervers i les idees per les quals lluitar, bàsicament la democràcia; però, ara, què volem? Només sabem el que no volem.
Elimina