Extraradi

Foto de César Casellas

Fa temps que sento parlar bé dels llibres de Javier Pérez Andújar i, atès el meu interès per la literatura de la memòria personal, m’he decantat pel seu recent “Paseos con mi madre” (Tusquets, 2011), que em sembla que ha gaudit d’un raonable èxit entre gent d’opinió fiable. Malgrat el títol, hi trobarem pocs records explícits de l’entorn familiar, però sí moltes estampes sobre la vida a les ciutats dormitori que envolten Barcelona, articulades en quinze capítols independents de propòsit molt divers. La manca d’un enfocament homogeni va en detriment del llibre, que sembla un recull desordenat de peces que l’autor tenia al calaix. Algunes, com la descripció d’una revetlla plujosa al Guinardó de Juan Marsé o la visita amb Manolo Escobar a la casa on va viure a Badalona, semblen cròniques rescatades d’algun treball per a EL PAÍS. Més interessants em semblen els capítols on Pérez Andújar, relaciona el que veu amb la seva pròpia experiència.

Pérez Andújar nasqué el 65 a Sant Adrià del Besós, fill d’immigrants granadins i, a partir d’unes vivències fàcilment extrapolables, narra el conflicte del jove amb inquietuds intel·lectuals que vol i al mateix temps li dol allunyar-se del barri de naixement per endinsar-se a una metròpoli de la qual se sent rebutjat. Els moments que m’han semblat més valuosos de “Paseos con mi madre” reflecteixen el cordó umbilical que lligarà per sempre l’escriptor amb les seves gents, la seva llengua d’infantesa i la seva ciutat natal. Recorda així, abans que les endreçades ribes del Besós ens ho facin oblidar, el passat industrial de Sant Adrià, les reivindicacions de la Transició, la solidaritat obrera, tan comuna llavors, la instal·lació dels primers hípers, els estralls de l’heroïna, les lluites veïnals. Llegint Pérez Andújar, em fa adonar fins a quin punt hem oblidat fets recents, com si haguessin passat en una altra vida. En la rememoració d’amics perduts, de moments d’esperança, d’instants celebratoris, tots ara marcats per la desfeta troba el llibre el seu centre emocional.

L’autor sosté amb certa raó que entre Sant Adrià i Barcelona hi ha una distància infranquejable que, en canvi, l’uneix a ciutats més allunyades com ara Cornellà, Ciutat Badia o, fins i tot barriades perifèriques de Shefield o Varsòvia. De totes maneres trobo que el seu desarrelament envers Barcelona és una mica exagerat i molt més literari que real, com en aquest fragment sovint citat:

Nadie pertenece a Barcelona por el mero hecho de vivir en ella, ni siquiera de haber nacido en la ciudad. En Barcelona se está en el cuarto de los invitados durante un par de generaciones, y luego ya se accede al cuarto de servicio. Porque de Barcelona solo se es por familia y por dinero, en riguroso orden.

Sé que les meves circumstàncies són unes altres i que, com a barceloní de segona generació, no tinc altre referent que la ciutat que em va veure néixer (a més, quan els meus avis van emigrar, no hi havia l’actual mobilitat geogràfica i qui abandonava el poble ho feia per sempre); però tot i això em sembla que no ha de ser tan difícil trobar el teu lloc a la ciutat a menys que t’entestis a ser un desarrelat vocacional. Fa tuf de victimisme i costa de creure que cada vegada que, de jove, Pérez Andújar baixava a Barcelona, les forces de l’ordre li preguntessin què hi feia un adrianenc a la Gran Encisera.

I després hi ha la qüestió de la llengua. Javier Pérez Andújar, tot i ser-ne perfectament capaç, refusa parlar en català. Hi té tot el dret, però seria millor que no expliqués les seves raons, perquè quan ho fa crec que s’empatolla.

Les hablaré a mis amigos todo el rato en castellano, pero para compensarles la paciencia y la amistad voy a querer darles lo mejor de mi castellano. Leeré el romancero y el Siglo de Oro, y escucharé a los gitanos, a los viejos, a los quinquis, que hablan con palabras de Quevedo, para poder expresarme con frases afinadas en la música del idioma…

I unes línies més avall:

Voy a verme fascinado por el catalán de mis amigos, el catalán de sus padres, que iré distinguiendo como lenguaje vivo del pueblo. Su habla vulgar del “nusaltrus”, el “buenu” y el “anllavorans”, será de la que más cerca me encuentre, y cuando el idioma vaya a normalizarse y esta manera de hablar se desautorice sentiré que han vuelto a ganar los pijos, que la forma de hablar de toda esta gente, de mis vecinos, de mis amigos, ha sido traicionada. Que les han robado su oro.

Jo hi veig aquí un doble barem segons la llengua de la qual es tracta: pel castellà, una tradició que es remunta al Siglo de Oro, mentre que el millor del català ho trobem als vulgarismes més flagrants. Llevat d’alguna nota lèxica, es menciona poc el previsible dialecte andalús dels seus pares, tot i que imagino que també se’l deu estimar. De totes maneres, Pérez Andújar escriu en un castellà gens contaminat pel seu lloc de naixença, amb una barreja de registres que pot saltar de la fatigosa enumeració a la Perec fins a la frase d’alt contingut conceptual.

“Paseos con mi madre”, més que pel seu valor literari (considerable, però intermitent), m’ha atret pel reflex de realitats properes que de vegades semblen ocórrer a imaginaris completament diferents del meu.