Inca (1949)

Hergé completà amb penes i treballs “El temple del sol”, continuació de “Les 7 boles de cristall” i primera aventura publicada (a més en colors!) a la nova revista Tintín. La ressaca de la postguerra amb el seu inevitable ajust de comptes, els problemes del seu matrimoni i, de retruc, la seva particular crisi dels quaranta (reflectida subliminarment a la bandera de quarantena que hissa el Pachamac) marcarien l’inici d’uns anys depressius que l’abocarien a sentiments contradictoris envers Tintín.

La veritat és que tot aquest marro no es nota gens en el resultat final. “El temple del sol” és una de les aventures més alegres i menys problemàtiques de la sèrie. Lluny queden els detalls sinistres de “Les 7 boles de cristall”, substituïts aquí per informacions  etnogràficament acurades sobre la civilització inca. Hergé treu tot el profit narratiu possible de la fauna local (llames, còndors, anacondes, tapirs, ossos formiguers, monos udolaires) i també del seu paisatge andí. Es rescabala així de la molt superficial ambientació de “L’orella escapçada” i aconsegueix potser l’aventura més propera a l’esperit del “National Geographic”.

L'inici de la publicació a la revista "Tintín" reprenia l'aventura just després del segrestament de Tornassol, fragment que ara pertany a "Les 7 boles de cristall".

Feia temps (exactament nou aventures) que Tintín no s’afillava un indígena i aquí Zorrino li permet mostrar-se com a defensor dels febles i permanentment fidel en l’amistat. Es tracta d’un personatge més funcional que altra cosa, però il·lustra i denuncia molt bé el menyspreu que els descendents dels colonitzadors europeus solen sentir envers la població local.

Ara a nivell personal, “El temple del sol” em va ensenyar la paraula “guano”, d’utilitat limitada com no sigui al “Scrabble”, i també que les llames escupen quan s’emprenyen. Recordava l’aventura contínuament repuntada pels Dupondt recorrent el món, guiats pel seu pèndol radioestèsic a imitació de Tornassol, i ha estat a la darrera lectura que he descobert amb sorpresa que el gag no s’inicia fins la pàgina 51. Mentre que el vestuari dels quítxues és sempre creïble, la disfressa cerimonial que entaforen a Tintín, el capità i Tornassol em va semblar una ensarronada als set anys i m’ho continua semblant ara. No sé d’on va treure Hergé la idea d’aquestes ridícules camisoles i el detall de la floreta al barret. No és estrany que Tornassol confongui tot plegat amb el rodatge d’una pel·lícula. De fet, recordo una sèrie B amb Charlton Heston, el Machu Picchu i Yma Zumac que era clavadeta a “El temple del sol”.

En canvi, no m’havia adonat fins ara que la població cap a on es dirigeixen els nostres herois des de Lima es diu Jauja i existeix a l’univers paral·lel que anomenem Realitat (departamento de Junín, més de 16.000 habitants al cens de 2007). Amb Tintín sempre descobreixes una nova capa de la ceba.

Per contra, el criticat afer de la salvació via l’eclipsi solar, pot ser un clixé de la novel·la d’aventures (amb Cristobal Colón encenent la metxa inaugural). Com tothom hauria de saber, els inques no eren pas ignorants en aquestes matèries astronòmiques, però cal dir que l’argument funcionava des d’una òptica més innocent i que encara funciona, si no decidim posar-nos estupends.

I per acabar, ara en plena confessió íntima, “El temple del sol” conté les millors imatges d’allaus de tota la sèrie de Tintín (amb perdó del Tibet). He buscat i no he trobat a Google la quarta vinyeta de la pàgina 33 (la imatge de Haddock caient en pla picat sobre els seus perseguidors). Busqueu-la a la vostra biblioteca personal, gaudiu-ne, i després alceu un brindis de pisco a la meva salut. 

Una escena que mai no va arribar a l'àlbum on el capità descobreix els beneficis de les fulles de coca per combatre el mal d'altura.