Indigest

Fa pocs dies parlava de la mala fama del número tretze i de la relació que tenia amb el Sant Sopar. Cal reconèixer que aquella amical reunió gastronòmica fou el tret de sortida d’alguns esdeveniments dramàtics prou coneguts per tothom. Deixaré de banda el protagonista, motiu de l’àpat, ja que s’ha escrit molt al respecte i el seu destí final a la dreta del seu pare es pot jutjar fins i tot com a desitjable; però em sembla que el futur de la resta de comensals, com si d’una intoxicació alimentària a llarg termini es tractés, fou molt menys falaguer.

Com que els “Fets dels apòstols” no és el meu llibre de capçalera, he hagut de fer un treball de camp accelerat (i gens científic) per confirmar o desmentir el destí malaguanyat de la llista de convidats d’aquest Sant Sopar. Evidentment la meva ignorància no és tan enorme com perquè no admeti llacunes. Almenys sé que Judes Iscariot, el traïdor de la pel·lícula, aviat va penedir-se de les trenta monedes rebudes, les va intentar retornar, i finalment es penjà ple de remordiments perquè ningú les hi acceptava. Crec que fou als meus dotze o tretze anys quan vaig descobrir (sense haver llegit Borges encara!) que Judes era l’element imprescindible i tràgic d’aquell “libretto” escrit als Cels.

També sé una mica de la història de Pere, el que nega tres vegades, malgrat haver estat anomenat a dit com a cap de l’església universal. No és un procediment gaire democràtic, però ell ja es va ocupar d’afegir seriositat al títol, va anar evangelitzant pels “puestos”, tot procurant que el crucifiquessin a Roma per plantar les llavors del Vaticà. El seu germà Andreu, segurament gelós de ser una “celebrity” menor, va evangelitzar on va poder i es va fer crucificar sobre una creu en forma d’ics per distanciar-se de la família.

Tomàs és famós per la seva incredulitat. Fins que el seu dit no va travessar la nafra a la mà de Crist, pensava que la Bíblia era tota impostura. Un cop convençut (i passada la vergonya inicial) se’n va anar a l’Orient per adoctrinar qui es deixés. Alguns clients potencials amb símptomes de paciència limitada li clavaren una llança a un turó de Mailapur (Índia). Jaume, el major, és el nostre mata-moros tradicional, potser perquè va passar gran part de la seva edat productiva fent prosèlits a la península ibèrica. Quan la marededéu va sentir que “se n’anava”, va convocar tots els apòstols a Jerusalem via telegrama espiritual perquè decoressin l’escena de la seva dormició. Jaume hi acudí sol·licit, va sortir a la foto, i poc després Herodes Antipas el convertí en màrtir amb un cop d’espasa. Els seus deixebles transportaren el cadàver en una barca de pedra (que ja són ganes d’atemptar a les lleis de la física!) fins a Galícia. La resta és un cas modèlic de promoció turística.

Joan, germà del precedent, el deixeble més jove i més dilecte, representat sovint imberbe i atractiu, es presta a tota mena de brometes grolleres i homòfobes. Malgrat que no se’n sap gaire de la seva vida i miracles, ha fet vessar molts litres de tinta, especialment als evangelis apòcrifs (l’Hola de l’època). Hi ha dubtes sobre si cal identificar-lo amb el Joan evangelista, àguila de Patmos, que també produí l’Apocalipsi. En tot cas, no se sap que patís cap mort violenta, només una mica tediosa.

Entro ara en aigües desconegudes, perquè de l'apòstol Felip no en tenia notícia (i sospito que se l’està inventant la Wiki). Diu que era home de poques paraules, un xic tímid, però assenyat. Va dedicar-se a donar la tabarra per la península turca i, com a prova de la paciència dels seus habitants, només el martiritzaren quan arribà a una edat ben avançada. El seu nom sempre va unit al d’un altre apòstol, que de vegades s’identifica com Bartomeu, d’altres com Bernabé i d’altres com Nataniel. No ens posarem d’acord, si foren un o tres, però algun d’ells fou escorxat viu per ordre del rei d’Armènia.

El seu col·lega Jaume el menor, va ser bisbe de Jerusalem i morí lapidat per culpa d’un saduceu de mala ànima. Judas Tadeu, germà de l’anterior, va passar-se la vida assegurant que ell era el Judas bo i, en el temps lliure que li quedava, va evangelitzar Mesopotàmia. Va acabar martiritzat a Pèrsia, a cops de massa amb decapitació final. Simó el Cananeu fou l’apòstol més radical i fins i tot guerriller “avant la lettre”. Morí màrtir a les costes del mar Negre.

L’apòstol Mateu es veu enfosquit pel dubte sobre si fou o no també l’evangelista homònim. En qualsevol cas sembla que no va patir una mort violenta, fet del que hem de congratular-nos. Les tradicions que parlen del seu martiri a Etiòpia, potser el confonen amb Maties, l’apòstol suplent que va ingressar a la plantilla ran de la defecció de Judes Iscariot.

 

Fem el recompte (i deixem el curiós cas de Jesús apart), dels dotze convidats al Sant Sopar, deu moriren de forma violentíssima i gens natural (més del 83% de mortaldat). Proposo que a partir d’ara, ens els rànquings de les professions més perilloses, es classifiqui la d’apòstol com la primera.