Adéu a tot allò (1958) [1 de 2]

"Le radeau de la Meduse" de Theodore Gericault, inspirador de la coberta de "Stoc de Coc"

“Stoc de Coc” pot semblar un nou cim a l’obra d’Hergé i, de fet, ho és: una aventura clàssica en ambients exòtics, un guió trepidant, una tona de malvats, un mestratge gràfic innegable, uns gags sensacionals i una documentació acurada, producte d’uns “Studios Hergé” treballant a tota màquina. El que ningú, ni el propi Hergé, sabia en el moment de la seva publicació és que aquest títol tancaria la gran etapa clàssica de l’heroi. Vindrien encara quatre àlbums i mig més, dos d’ells indiscutides obres mestres; però Tintín ja no seria mai més el mateix: l’aventura pel gust de l’aventura s’esvaí sobtadament, arribà la crisi de la maduresa en forma de psicodrama al Tibet i a partir de llavors, per a sorpresa de tothom, Hergé s’instal·là als jardins penjants del postmodernisme.

L'inici de l'àlbum amb quatre vinyetes inèdites. Així descobrim que Llantió s'immiscia tant al pròleg com a l'epíleg. Impagable la menció al "cocido madrileño" i la imatge de Nestor llegint les "Pensées" de Pascal.

He dit que ni el propi Hergé ho sabia, però potser ho sospitava, ja que aquest comiat a la innocència de Tintín és ple de mirades afectuoses a àlbums anteriors. “Stoc de Coc” —títol deliciosament eufònic, que va inspirar el mític “Stoc de pop” de Manuel Huerga i TV3, encara que l’inicial “Els taurons del mar Roig” també està bé, i és el que du la versió anglesa de l’aventura— és ple de retrobades felices amb personatges coneguts. De fet, l’elenc de secundaris familiars pot aparèixer a qualsevol cantonada, com passa amb el general Alcàzar a l’inici de la trama. La revisitació dels vells escenaris de “Tintín al país de l’or negre” (i en menor mesura, els de “Els cigars del faraó”) convida a la presència de l’emir Ben Kalish Ezab, el seu insofrible fill Abdallah, el seu rival Bab-El-Ehr, el rebel Patrash Patxà i l’agut comerciant Oliveira da Figueira. El doctor Müller continua a terres àrabs, ara sota la identitat post-nazi de Mull Patxà. Retrobarem també l’Allan Thompson (eterna nèmesi de Haddock) i, més sorprenentment, l’obscur Dawson que havíem vist per darrera vegada a la Concessió Internacional de Xangai a “El Lotus Blau”.

A la revista, el logo del vermut diu "Tartini"; a l'àlbum esdevindrà "Rossini". Un canvi de músics i potser una premonició de "Les joies de la Castafiore".

Encara més brillant és la reaparició, catorze àlbums després, del llunyà Rastapopulos, ara sota la tapadora del títol nobiliari de marqués de Gorgonzola. Els seus negocis tèrbols, base de la seva riquesa, així com el seus orígens grecs, dibuixen una connexió automàtica amb el navilier Aristoteles Onassis. Només cal un creuer, de nom “Sherezahade”, i la presència de la famosa Bianca Castafiore, per lligar caps i identificar la soprano amb la Callas. Malgrat tot, i que m’ho discuteixin els que hi entenen, per a mi la Castafiore és molt més Tebaldi que no pas Callas. I un altre cop de geni és la festa de disfresses a bord, on la diva, eterna Margarita, troba un Mefistòfil (Rastapopulos) a la seva altura.

Magistral seqüència de la cavalcada d'Haddock (Muybridge total). Malgrat la impossibilitat històrica (perquè Spielberg no havia llegit Hergé a l'època), sempre he pensat que aquesta escena va inspirar la persecució del camió al primer Indiana Jones. La primera vinyeta va semblar culturalment ofensiva i la "fàtima de prisunic" esdevingué "baiadera de carnaval" ("mona de figureta dels Pastorets", segons el gran Ventalló). Un altre tret característic de "Stoc de Coc" és la representació tècnicament acurada de tota mena de mitjans de transport: cavalls, camells, avions de caça i de passatgers, automòbils, tancs, submarins, porta-avions, bucs de càrrega, sambuks, iots, rais i llanxes. Per a qui li agraden aquestes coses, és tota una festassa.