Adéu a tot allò (1958) [2 de 2]

Piotr Szut, un secundari amb dret a figurar a la coberta. La mirada pertany a Rastapopoulos.

La intervenció de l’estonià Piotr Szut, que sempre m’ha semblat dibuixat per en Madorell, representa l’únic personatge nou de “Stoc de Coc” que repetirà en el futur. Trobo curiosa l’elecció de la seva nacionalitat, en uns anys en els que Estònia es trobava integrada dins del bloc comunista: pel context s’ha d’entendre que es tracta d’un mercenari exiliat.  També m’ha cridat l’atenció que l’exèrcit d’Estats Units aparegui com a “deus ex machina” salvador, a la manera del Setè de Cavalleria, quan Hergé en títols anteriors havia mostrat la seva poca simpatia pels ianquis, que havien estat els malvats poc dissimulats en alguna de les aventures. Llegeixo que, a l’època, l’autor estava en tractes amb una editorial de Nova York per introduir-se en el mercat americà. Les negociacions no dugueren enlloc i el detall de donar un paper rellevant al porta-avions U. S. S. Los Angeles quedà sense recompensa. Per cert, potser aquest és el punt més feble de l’àlbum: la seva precipitada resolució, on l’embolicada troca on intervenen (recordem-ho) el mercat negre d’armament, el tràfic d’esclaus, el cop d’estat al Khemed i els intents del general Alcàzar per derrocar el coronel Tapioca arriben a una conclusió feliç a través d’una gran vinyeta plena de retalls de diari.

Concisió narrativa o peresa? Com solucionar tot l'embolic en menys d'una pàgina.

“Stoc de Coc” presenta de forma clarivident també l’amenaça del món exterior, tan típica d’aquells anys misantròpics d’Hergé. Comença amb la intrusió del temible Abdallah i la seva cort nòmada a l’equilibri aristocràtic de Moulinsart. I acaba amb l’impertinent Serafí Llantió, que envaeix el parc del castell amb el seu “rally”  automobilístic (una altra reaparició que encara no havia mencionat!)

Invasió de Moulinsart a càrrec de Llantió i els seus sequaços: tret de l'experiència personal d'Hergé.

M’agradaria observar com les investigacions del professor Tornassol poden passar d’un àlbum a l’altre del més sublim al més banal. Després de dissenyar un coet per viatjar a la lluna i una arma de destrucció letal, la invenció d’uns patins elèctrics sembla terriblement mundana (però molt divertida). I en quant a la seva sordesa, que als episodis lunars havia estat resolta primer amb una trompeteta i després amb un “sonotone”, retorna molt explicablement a tots els títols posteriors: els gags als que dóna peu s’ho valen.

Aquí Spielberg ja no tenia excusa i la inspiració pel seu tercer Indiana Jones és palesa.

Per a un lector infantil, com era jo, el llibre anava més ple de notes a peu de pàgina del que seria possible entendre. I recordo com m’impacientava la beneiteria dels negres, entossudits per viatjar a La Meca, malgrat les amenaces d’esclavatge. És clar que jo vaig llegir la versió original, encara no tamisada per la correcció política, on els africans parlaven com els indis de les pel·lícules. Mostra de com hem canviat, el gag de l’explosió del tauró que es menja la mina submarina, només ara m’ha semblat cruel.

De totes maneres “Stoc de Coc” té poc de problemàtic i molt de celebració d’una forma de fer massa sancionada per l'èxit. Havia arribat el moment de créixer.