Indiscret

—Tieta? Hooola, sóc la Rosaura… Com que quina Rosaura? La teva neboda!… La filla de la Dolors, sííííí, qualsevol diria que tens tantes nebodes… Bé, sí, la filla de la teva neboda, ho feia per escurçar, que això de neboda valenciana no m’agrada gens… No, no cal que t’excusis, potser t’he agafat en mal moment… La migdiada? Però si només són quarts de tres!… Tant d’hora dines? Ai, perdona, no ho sabia, jo és que jo encara no he dinat… No, no sóc a casa, sóc al bus… Sí, sí, a l’autobús… No, és que aprofito l’hora de dinar de la feina per fer uns encàrrecs… La qüestió és que et trucava per donar-te una bona notícia: en Josep Maria i jo hem decidit casar-nos!… En Xavier? No sé de què em parles, jo no he tingut cap “nòvio” que es digués Xavier, et deus confondre. Potser et refereixes a en Francesc... Sí, és clar, sant Francesc Xavier, per això ho dius; però el meu ho celebrava per sant Francesc de Paula i em parles de fa molt de temps... Ho vam deixar córrer fa més de deu anys… En Josep Maria, si tu el coneixes!, te’l vaig presentar a l’aniversari de la Montsita… Sí, més aviat alt i amb el cabell que li comença a clarejar… Com pot ser que no te’n recordis? Qualsevol diria que canvio d’home com qui canvia de muda… Bé, com vulguis, però ens casem… Que quan? Encara no ho sabem. M’ho va proposar abans d’ahir. Ara hem començat a iniciar els tràmits, però volia que ho sabessis abans que ningú… Sí, a la mamà ja li ho he dit, no passis ànsia... Sí, als meus germans també… És clar que hi estàs convidada!… No, no serà a cap església…  Sí, ja ho sé que a la mamà li hauria agradat, però ni en Josep Maria ni jo som gaire de missa i al papa tant li fa. Encara així, mirarem que la cerimònia civil sigui lluïda. Potser a l’ajuntament de Sant Privat... No, de debò que és molt bonic i gens fred. L’alcalde és amic d’en Josep Maria de tota la vida, van anar a escola junts i segur que farà un discurs molt sentit… Jo ja li he dit a en Josep Maria que si no m’organitza una cerimònia especial, no cal ni que ens casem... Llista de noces? No siguis ridícula, ho tenim tot, Fa sis anys que vivim junts. Amb que vinguis, serà suficient… Ara t’he de deixar, estic arribant a la meva parada… No, no, tranquil·la, no cal que facis res, jo t’aviso… Ja en parlarem, compta que tindràs algun mitjà de transport. La tieta Victòria està igual que tu… Petons, sí, sí, petons, et deixo… Sí, sí, t’he de deixar. Molts petons. Parlarem aviat.

—Mama? Torno a ser jo, acabo de parlar amb la tieta Carme. Ja li ho he dit, perquè es vagi preparant… L’he trobada una mica confosa, crec que el cap no li rutlla gaire… Es pensava que encara sortia amb en Francesc, imagina’t… No, sóc al bus… Sí a l’autobús… I tu com segueixes?… I la cosa no millora?… No podria baixar el papa a la farmàcia i…? Sí, ja ho sé, que ell va a la seva i no t’hi pots refiar; però no és normal que et duri tants dies. Tu ves bevent molta aigua, no sigui que et deshidratis… Intentaré passar… No sé si avui o demà, avui ho tinc una mica malament… Cuida’t… T’he de deixar, que estic arribant a la meva parada. Petonets.

—Hola, xato, sóc jo… Sí, al bus, a l’autobús. I tu?… Ja he fet tota la ronda de trucades que faltaven. La majoria les he fetes des de la feina… Sí, tothom està avisat, o sigui que ara no et pots tirar enrere (ha, ha)… Pobre de tu! Has parlat amb el teu amic?… Ostres, no havia caigut que hi va haver eleccions municipals l’any passat. I ara què fem? Que la cerimònia, sense que sigui religiosa, vull que quedi mona… Doncs espavila!… Acabo de parlar amb la mama i continua amb les cagarrines… Sí, tot són corredisses al vàter i només fa aigua. Em comença a preocupar. L’hauré de passar a veure, però no avui, que tinc hora a la podòloga. Et veuré al vespre… Xato, sí, jo també. T’he de deixar, que estic arribant a la meva parada.

Fa estona que he desistit de llegir el breviari de poemes de Martí i Pol que duc entre mans i, abans que Rosaura faci la següent trucada, li etzibo:

—L’ajuntament de Cercadans a l’Alta Cerdanya té una sala pregòtica, ideal per a casaments laics, on vostè, en Josep Maria i les seves innombrables tietes xarugues podran viure una experiència matrimonial inoblidable. I per les cagal·leres de la seva mamà, em permeto recomanar-li l’aigua de llimona, l’arròs bullit i la poma rallada. Remeis tradicionals, ja ho sé, però que no depenen tant d’un gest del dropo del seu papà com ho són els medicaments farmacèutics.

Rosaura per primera vegada s’adona de la meva existència i em mira amb expressió horroritzada. Com si estigués violant la seva intimitat.