Blanc (1960) [1 de 2]

Vargese a l'Alta Savoia, vinyeta inicial de la història, mai arribada a l'àlbum.

Mireu, ho diré d’entrada: “Tintín al Tibet” em sembla una obra mestra, però també m’engavanya una mica. Ha estat visitada per tants exegetes i exaltada com a cim absolut de la línia clara, que em resulta difícil contemplar-la innocentment. No seré capaç de fingir uns ulls infantils davant d’un títol que actua voluntàriament com a prova de foc (juntament amb “El Lotus Blau”) que autentifica el veritable fan de baba davant de l’aficionat passavolant. “Tintín plora!” sembla ser el mot de pas, com ho era “Garbo riu!” a la “Ninotchka” de Lubitsch; però jo francament, un Tintín suposadament humà, per molt sincers que siguin els seus sentiments, és el que menys servei em fa.

Les respectables raons que hi ha darrera de l’àlbum ens obligaran a visitar la història personal d’Hergé, qui en aquells moments s’estava plantejant la vella qüestió del bolero, o com estimar dues dones a la vegada i no parar boig? Amb tota seguretat, Fanny ocupava el cap, el sexe i les intencions futures del dibuixant, però Germaine mantenia la llar de foc encesa i seguia sent la legítima. Un home menys escrupolós hagués tirat pel dret, però Hergé volia fer les coses bé i no ferir ningú, amb el que en resultà una situació d’infelicitat compartida pels tres vèrtexs del triangle. Les seves nits s’ompliren de malsons angoixants, on el color blanc predominava i, enmig del silenci, apareixien esquelets que maldaven per arrossegar-lo. El psicoanalista junguià a qui va acudir en busca d’ajuda li aconsellà que abandonés el noi del tupè i les seves aventures, si volia superar la crisi i recuperar l’equilibri.

Afortunadament, Hergé, com a bon catòlic, podia acceptar qualsevol cosa menys una solució senzilla i indolora com a resposta a les seves penes i treballs; així que no en feu cas i s’enfrontà als seus dimonis interiors amb les mans nues. Feia anys que la seva relació amb Tintín era més d’odi que d’amor i aquesta hauria estat una bona excusa per dir prou i abandonar la seva criatura; però preferí viatjar fins a un passat llunyà on tots dos havien estat més feliços i recuperar Chang, el seu amic xinès, tan real com  imaginat. A diferència de l’àlbum precedent, on semblava que tot l’univers que havia creat maldava per treure-hi el nas, a “Tintín al Tibet” hi apareixen només els personatges imprescindibles: bàsicament Tintín, el capità i Milú. Tornassol té una intervenció testimonial a les primeres pàgines i una d’onírica més endavant. En contra del que afirma Michael Farr sobre la seva absència, diria que els Dupondt fan un “cameo” a les pàgines 2 i 3.

Una esplèndida mostra del "caos controlat" de l'Hergé madur. Sota el crit de Tintín jo hi crec veure el cap de Dupond i els pantalons de Dupont.

Posat a reduir al màxim els elements de l’aventura, aquest serà l’únic títol de la sèrie on no hi haurà antagonista; de fet el seu detonant no podria ser més tènue, una mera premonició sense base real sobre la supervivència de Chang a l’accident aeri. Cal reconèixer el mestratge d’un guió que sap com prolongar una situació única, tot fent-la sempre interessant i variada, contraposant obstacles tant humans com naturals. Fins i tot els elements més acientífics que podrien ser susceptibles de produir-me rebuig, gràcies al tractament realista que en fa el dibuixant, harmonitzen prou bé amb la resta de l’àlbum.

Els somnis de la raó d'Hergé comencen a produir monstres ben sofisticats, com aquest deliri d'un Haddock ebri però lúcid. Hi trobareu un paisatge metafísic propi de De Chirico, la transferència de l'uniforme escolar entre un i altre actuant, una ampolla a l'esquena que és més una condemna que una alegria i un munt de paraigües que es confabulen per recordar "L'afer Tornassol". El tauler d'escacs convida Carroll al festí, mentre que l'àlfil-vaca és un recordatori modest de recents experiències de Haddock a Nova Delhi. Finalment, Bianca Castafiore s'introdueix a la historieta, encara que no hagués estat convidada.