60 minuts

Es pot contemplar la sèrie de la BBC «The Hour» de moltes maneres. La més habitual (i prou inexacta) és com a resposta britànica a «Mad Men», potser perquè succeeix en una època similar i amb el protagonisme d’una professió de nova creació. Més proper a la veritat és considerar-la com el vehicle que havia de treure profit de l’impuls que la carrera de Dominic West havia adquirit gràcies a «The Wire». Sigui com sigui l’experiment no va acabar de funcionar i es reduí a dues temporades de sis capítols cadascuna, emeses entre 2011 i 2012 davant d’una audiència gradualment minvant.

«The Hour» sorgeix del cervell de la guionista Abi Morgan, autora de peces gens menyspreables com «The Iron Lady», «Shame» o «Suffragette», i elabora un drama ambientat en els anys 50 entorn d’un fictici programa televisiu que es titula precisament «The Hour». La sèrie barreja pinzellades de crònica de l’època (la crisi de Suez, l’Sputnik, el racisme del National Front, l’escalada nuclear) amb comèdia sexual a tres bandes i unes gotes de misteri i intriga que queda a mig camí entre James Bond i Enid Blyton.

La reconstrucció d’Anglaterra a la dècada dels 50 és impecable, com no podria ser d’una altra manera en qualsevol producció britànica (i encara més en una de la BBC); però la sèrie —deixant de banda alguns descarats anacronismes— pateix d’un defecte bastant comú en les revisitacions contemporànies del passat i és el fet de presentar els seus personatges amb mentalitats i reaccions impròpies per l’època: homes i dones del present (feministes, ecologistes, defensors de la llibertat d’expressió  i paladins contra el racisme i la homofòbia); però disfressats amb robes «vintage».

L’elenc demostra un gran nivell, detall que tampoc sorprèn, encara que Dominic West, en el paper d’un presentador faldiller i una mica fatxenda, no ens acabi de vendre la peça. En canvi a Ben Whishaw estic disposat a comprar-li el que sigui: el trobo un actor superior i ple d’encants. Molt agradable sorpresa que Romola Garai, la tercera en discòrdia, combini atractiu i carisma dramàtic; tot i que l’exacerbació dels seus trets feministes no acabin de concordar amb l’època. Al voltant d’aquest tercet, gent tan sòlida com Juliet Stevenson, Tim Pigott-Smith, Andrew Scott o Peter Capaldi. I una Oona Chaplin, filla de la Geraldine, a punt de caramel per esdevenir membre de la família Stark de «Joc de trons».

Potser ja s’ha entès: els ingredients són bons, però la cosa no acaba de rutllar. Morgan, la guionista, abusa de les accions paral·leles, una opció vàlida quan cadascuna d’elles té algun interès, però letal de necessitat quan sembla que no condueixin enlloc. El ritme de tot plegat és en general astènic i convidaria a la becaina si no fos perquè tot queda molt bonic en pantalla; mentre que els guions pequen d’innocència, com si fos tan fàcil enfonsar reputacions i governs des d’un programa televisiu. No crec que «The Hour» arribi mai a la condició de sèrie de culte, però pot constituir un bon plat de manteniment a l’espera de menges més suculentes.