Segona residència (1): o malsons que no saps on et duran.

Vaig obrir els ulls, confós, a una hora indefinida i en plena fosca. En uns segons vaig identificar els cops a la persiana com a motiu del desvetllament. L’Helena va remoure’s al meu costat i remugà un «què és?» pastós, que no requeria resposta.

—Crec que algú està picant a la finestra—. Vaig respondre per pura retòrica.

—Serà el vent —conjecturà ella mandrosa.

—No sento que bufi cap vent. Ha de ser algú que vol avisar-nos, algun veí.

—M’estranyaria. No tenim veïns.

Per descomptat, l’Helena estava exagerant el sarcasme: de veïns en teníem alguns, però no perdia ni una sola oportunitat de fregar-me pels morros que hagués decidit invertir els nostres estalvis en aquella urbanització de merda.

Ara la qualificàvem tots dos així, però en el seu moment havia semblat una «idea immillorable» (expressió extreta dels llavis del comercial de torn, el que ens havia venut el xalet a la «urbanització de merda»). La Residencial Mary Muntanya, en vídeos i fullets força convincents, es vantava de combinar en un sol indret les delícies hedonistes de la platja mediterrània amb les sòlides connexions tel·lúriques de l’interior del país. A menys d’una hora de Barcelona (per autopista de peatge) i a tocar de les planes empordaneses, encara que fos a través d’un municipi que no havia sabut guanyar-se cap altra reputació que el de la seva proximitat a territoris millors, aquell conjunt d’utopies baixes de sostre, amb teules de terrissa i limitat espai pel jardí, d’alguna manera ens havia robat el cor. Sortir, marxar, escapar, evitar Barcelona, aquella havia sigut l’única consigna que havíem seguit.

La realitat, immediatament observada així que firmàrem els papers a cal notari, fou que la Residencial Mary Muntanya constituïa un dels casos urbanístics més flagrants d’estirament del braç més enllà de la màniga que es recordaven al país. El decorat hi era tot, però fallaven les infraestructures. L’electricitat arribava amb prou feines, les clavegueres estaven per inventar i l’evacuació de deixalles requeria complicades excursions a uns tristos contenidors, quilòmetres enllà del barri.

A la urbanització només hi vivíem fracassats que no havíem sabut desempallegar-nos de la mala inversió —no més de tres unitats familiars, segons els meus càlculs recents, en un projecte pensat pel cap baix per a tres dotzenes d’incauts—. Evitàvem saludar-nos, i fèiem com si no existíssim, per no haver de reconèixer la magnitud del nostre error prospectiu. Per això m’estranyava que ningú piqués a la meva persiana en el paper del bon samarità.

—Hauré de sortir —vaig dir, d’una manera que em va fer sentir heroicament ridícul. L’Helena, crec, ja no m’escoltava i mirava d’enfonsar-se en el son.

Juraria que la mà invisible continuava copejant la nostra persiana, quan vaig obrir la porta i vaig trepitjar la catifa d’agulles que feien els pins, però davant de la finestra del dormitori no hi havia ningú. Amb prou feines vaig aclucar els ulls durant la resta de la nit; fins i tot quan la percussió havia callat, percebia una presència abominable que encara no gosava fer-se visible.

L’endemà, quan vaig anar al poble a buscar la premsa i els suplements del diumenge (El Periódico i La Vanguardia, i el mocador pel coll i la segona paella col·leccionable), la propietària del quiosc-papereria va remarcar que feia ulleres i em preguntà, sense buscar més excuses, si havia passat una mala nit.

—Coses de la tramuntana —vaig aventurar, tot exhibint la desimboltura amb la que els forasters juguem amb els mites locals.

—Miri, no cal que ens enganyem: vostè i jo sabem que la nit passada va ser tranquil·la i sense vent —em respongué amb cara de ciment—; vostè i jo sabem, que tot això que li passa es deu a que estan habitant la vella «Villa Florita», de trista memòria. No esperarà que jo li expliqui a aquestes altures el que és un conte de fantasmes.

No vaig gosar respondre i deixar testimoni de la meva ignorància; però quan vaig tornar al xalet li vaig preguntar a l’Helena si tenia alguna notícia del que havia succeït als antics propietaris.

—Antics propietaris? Què vols dir? —em mirava amb expressió de perfecta innocència, mentre gratava la superfície d’unes torrades que li havien quedat massa torrades—. Em pensava que la torreta l’havíem estrenada nosaltres.

—Jo també, però ves a saber. L’ensarronada aquesta de la urbanització ha estat tan bèstia que ja no vindria d’aquí. Després d’esmorzar aniré a veure en Sureda.

La pronúncia d’aquest cognom tingué un efecte balsàmic: en Sureda era el nostre darrer recurs a la comarca i mai no ens havia fallat. De sobte em vaig sentir fins i tot optimista. Poc m’imaginava que hagués sigut més raonable esperar-me el pitjor.