Sobre el paper «The Dressmaker» (La Modista), de la directora intermitent Jocelyn Moorhouse, era una aposta infal·lible. Encara que només fos perquè la Kate Winslet no s’equivoca gairebé mai a l’hora d’escollir els seus protagonismes. La pel·lícula venia avalada, a més, per un munt de premis a la seva Austràlia natal: secundaris i protagonistes, dissenyadors de vestuari i simples productors arrasaren a la cerimònia d’enguany. Però aquesta adaptació d’una novel·la homònima de Rosalie Ham s’ho hauria de fer mirar, perquè és tan disfuncional com les famílies que representa.
L’acció, a l’outback australià a mitjans dels anys 50. Bandejada quan era una nena i acusada d’un crim que no recorda haver comès, Tilly Dunnage (Winslet) retorna al seu poble convertida en una elegant modista, decidida a venjar-se de tots els que li havien fet la vida impossible. De pas es reconcilia amb la seva mare (Judy Davis) i s’enamora amb total previsibilitat d’un gamarús que presenta les agradables faccions de Liam Hemsworth. En definitiva, una relectura de «La visita de la vella dama» de Friedrich Dürrenmatt en clau excèntrica.
Un dels problemes que té «La Modista» és que mai no té clar quin és el to que vol adoptar. El disseny de decorats i les fabuloses creacions de la modista tenen l’aire irreal d’un conte il·lustrat per a infants, el que juntament amb uns personatges unidimensionals i propers a la caricatura acosten el film als perillosos territoris de l’ensucrada «Amélie». Les escenes poden passar sense solució de continuïtat del drama a la comèdia de costums, de la tragèdia a la farsa, sovint amb una sensació d’incomoditat que rarament es mostra eficaç. La trama és plena d’inversemblances i d’amnèsies poc convincents, especialment en el paper de la mare, que comença com una desferra lirona i acaba amb totes les facultats recuperades i rejovenida uns vint anys. La història avança deixatada, d’episodi en episodi, i conclou en una sèrie de girs molt convenients (pur «deus ex machina») que permeten fer net de personatges molestos i concloure-ho tot lligat amb un llacet no precisament rosa.
Tant Winslet com Davis són actrius que em solen agradar molt, i aquí han estat puntualment premiades per l’acadèmia australiana, com també Hugo Weaving (en un divertit paper de policia amb tendència al transvestisme); però no m’he vist capaç de valorar el seu treball enfonsat en un despropòsit de guió, d’aquells que et conviden a fugir de la sala al mateix temps que et lliguen a la cadira tot preguntant-te quina parida més es trauran de la mànega a continuació?
Sigui com sigui, no em feu cas i aneu-la a veure: «The Dressmaker» fou guardonada l’any passat amb el People's Choice Award for Favourite Australian Film i, com tothom hauria de saber, milers d’antípodes votant amb unanimitat no es poden equivocar de cap de les maneres.
L’acció, a l’outback australià a mitjans dels anys 50. Bandejada quan era una nena i acusada d’un crim que no recorda haver comès, Tilly Dunnage (Winslet) retorna al seu poble convertida en una elegant modista, decidida a venjar-se de tots els que li havien fet la vida impossible. De pas es reconcilia amb la seva mare (Judy Davis) i s’enamora amb total previsibilitat d’un gamarús que presenta les agradables faccions de Liam Hemsworth. En definitiva, una relectura de «La visita de la vella dama» de Friedrich Dürrenmatt en clau excèntrica.
Un dels problemes que té «La Modista» és que mai no té clar quin és el to que vol adoptar. El disseny de decorats i les fabuloses creacions de la modista tenen l’aire irreal d’un conte il·lustrat per a infants, el que juntament amb uns personatges unidimensionals i propers a la caricatura acosten el film als perillosos territoris de l’ensucrada «Amélie». Les escenes poden passar sense solució de continuïtat del drama a la comèdia de costums, de la tragèdia a la farsa, sovint amb una sensació d’incomoditat que rarament es mostra eficaç. La trama és plena d’inversemblances i d’amnèsies poc convincents, especialment en el paper de la mare, que comença com una desferra lirona i acaba amb totes les facultats recuperades i rejovenida uns vint anys. La història avança deixatada, d’episodi en episodi, i conclou en una sèrie de girs molt convenients (pur «deus ex machina») que permeten fer net de personatges molestos i concloure-ho tot lligat amb un llacet no precisament rosa.
Tant Winslet com Davis són actrius que em solen agradar molt, i aquí han estat puntualment premiades per l’acadèmia australiana, com també Hugo Weaving (en un divertit paper de policia amb tendència al transvestisme); però no m’he vist capaç de valorar el seu treball enfonsat en un despropòsit de guió, d’aquells que et conviden a fugir de la sala al mateix temps que et lliguen a la cadira tot preguntant-te quina parida més es trauran de la mànega a continuació?
Sigui com sigui, no em feu cas i aneu-la a veure: «The Dressmaker» fou guardonada l’any passat amb el People's Choice Award for Favourite Australian Film i, com tothom hauria de saber, milers d’antípodes votant amb unanimitat no es poden equivocar de cap de les maneres.
Ens està arrbant, sense pausa i sense presa, una veritable corrua de novel·les i pelis amb modistes i maniquins...Està bé que es reivindiqui l'ofici, però sense abusar.
ResponEliminaAquí juguen al contrast entre sofisticació i pagesia, però jo ja n'he tingut prou.
Elimina