La bèstia exterior

El funcionariat segons "Zootropolis"

La recent mort d’Umberto Eco m’ha fet rememorar els esplèndids articles de premsa que li havia llegit en el seu dia. En recordo un en especial que criticava l’amable antropomorfització dels animals en la ficció destinada als infants, simplificació que havia causat que un incaut, criat en la creença de la bonhomia de Baloo, Yogi i Winnie the Pooh, havia acabat de mala manera quan va intentar nedar en companyia dels ossos del zoo. Encara que s’acostumi a culpar Walt Disney com a responsable de representar les bèsties de manera massa humana, el recurs ve de lluny, dels fabulistes grecs, si no d’abans, i en ple segle XXI gaudeix encara de bona salut, com poden certificar les sagues de «Madagascar» o d’«Ice Age».

Un dels problemes que presenten aquestes sèries animalistes de consum ràpid és la poc explicada convivència incruenta de depredadors i preses, com si lleons i zebres poguessin ser els millors amics del món sense que les raons de l’estómac s’hi interposessin. La casa Disney, que en el passat ha presentat ecosistemes tan perversos com el d’«El rei lleó», on tota mena d’herbívors rendien acatament al seu depredador suprem, ha decidit redreçar el seu historial amb «Zootopia» (titulada «Zootropolis» a Europa per motius que em defugen), una cinta dirigida per Byron Howard, Rich Moore i Jared Bush que pretén ser la darrera paraula en antropomorfisme animal.

Aquí des de la primera escena queda clar que depredadors i preses han resolt els seus conflictes ancestrals, han evolucionat civilitzadament (han esdevingut tots vegetarians?), i ara conviuen en perfecta harmonia, vestits de cap a potes i caminant en vertical. He dit en perfecta harmonia?, bé aviat alguns fets indicaran que l’equilibri entre espècies és més fràgil del que ens han volgut presentar. I és que «Zootropolis» juga amb intel·ligència a contravenir les nostres expectatives. Així la protagonista és una conilleta (Ginnifer Goodwin) que vol ingressar al cos de policia, en contra de l’opinió dels seus pares grangers, i es fa col·lega d’una guineu (Jason Bateman), tot i que conills i guineus no comptin amb un gran historial d’avinences.

El que en surt de tot plegat és una mena d’investigació policial —s’han produït diversos casos de desaparicions de carnívors— que inclourà una mustela que trafica en bulbs florals, una musaranya mafiosa, una colla de funcionaris peresosos, un guepard cripto-gai i un mad doctor de banyes en espiral. La trama és trepidant, plena de gags brillants i amb una riquesa de nivells que la fa tan apta pels més petits de casa, com pels més granadets. El disseny dels personatges parteix d’idees clàssiques, però m’ha semblat que les desenvolupa de forma molt atractiva, mentre que els diversos ecosistemes de la ciutat —el desert, la tundra, la selva tropical— ofereixen escenaris variats que afegeixen riquesa visual al conjunt.

A la versió original podreu sentir també les veus insubstituïbles d’Idris Elba (un búfal cap de la policia), J. K. Simmons (el lleó alcalde de la ciutat), Tommy Chong (un iac nudista), Octavia Spencer (una atribolada llúdriga) o Shakira (una gasela que és una famosa pop star). Confesso que «Zootropolis» m’ha encantat, que el seu inevitable peatge moralista (no oblidem que el públic infantil és el seu primer destinatari) no és ni previsible ni evident, i que el seu sentit de l’humor (en no contenir cap acudit de pets) és quasi exquisit. En tres paraules: vocació de clàssic.

Shakira i uns tigres que marquen paquet