M’importa un «rave»

Una mica per atzar pesquem a la Filmoteca «Eden» (2015) de la puixant Mia Hansen-Løve (Ós de Plata a Berlín enguany amb «L’Avenir»). Es tracta d’una versió ficcionalitzada de part de la biografia del seu germà Sven, antiga figura de la «club scene» parisenca, el qual apareix aquí com a coautor del guió. El film segueix la trajectòria d’un tal Paul Vallée (Félix de Givry), estudiant de lletres que a principis dels anys 90 s’enderia per les festes «rave» i amb el seu col·lega Stan inicia una carrera d’èxit com a DJ. La història s’estén fins als nostres dies i en certa manera pot servir com una crònica de l’evolució de la música de ball contemporània, al menys des de la perspectiva francesa.

Servidor, a principis dels 90, ja era massa gran per participar en aquestes mogudes d’esquelet i, si em parlen de garage, drum’n’bass, jungle, freestyle, dub o electrica em quedo amb una cara de pòquer difícil de dissimular. «Eden» mostra en gran part del seu metratge molta dansa i molta música, segurament molt significativa pels amants dels gèneres representats, però els seus ganxos dramàtics són pràcticament inexistents. Les xicotes del protagonista se succeeixen sense que cap d’elles prengui cos i resultarà fàcil confondre-les. El flirteig amb les drogues era de preveure, però es desenvolupa de forma poc conflictiva i se soluciona fora de camp. Finalment, potser perquè l’ofici de DJ té data de caducitat, Paul es torna assenyat i s’apunta a les llistes de l’atur.

Cap dels personatges de la pel·lícula s’explica o m’atrau i se’m fa difícil aguantar-los durant més de dues hores d’inacció. Sembla que Hansen-Løve ha trigat tres anys a produir «Eden», en part pel cost dels drets de la música que hi sona. La baixada del «cachet» dels Daft Punk segurament va ser l’empenta que el film necessitava. En certa manera que el marit de la directora sigui Olivier Assayas també haurà ajudat que el projecte tiri endavant i que gent com la insuportable Greta Gerwig o la intrigant Arsinée Khanjian, dona d’Atom Egoyan, hi figurin en papers gens menors.

Si mai no havia entès la cultura «dance», la contemplació d’«Eden» m’ha fet sentir encara més vell. Simplement perquè em nego a reconèixer que el jovent actual sigui d’encefalograma tan pla.

En un altre ordre de coses, clama al cel que un edifici de construcció tan recent com el de la Filmoteca presenti un disseny tan deficient. No s’entén que hi hagi escales mecàniques per baixar a les sales, però que per tornar al nivell del carrer calgui utilitzar escales de tracció animal (o un insuficient ascensor). Tampoc s’entén que per sortir de la sala d’exposicions de l’entreplanta s’hagi de baixar per les escales mecàniques fins el soterrani i després remuntar dos pisos a peu. En fi.