Segona residència (4): cinofília

L’anomenàvem La Dona dels Gossos perquè sempre que la vèiem estava passejant els seus tres petaners de grandària escalonada. Devia tenir prop de seixanta anys i semblava viure sola en una de les cases més retirades de la urbanització. No sé perquè, potser perquè vestia de forma pràctica i una mica espartana, m’havia imaginat que era mestra d’escola, potser jubilada. Les meves suposicions no tenien cap fonament, perquè igual que passava amb la resta dels propietaris de Mary Muntanya, no ens havíem creuat més paraules que un «bon dia» o un «bona tarda» educat, quan els nostres camins s’havien creuat per pur atzar.

Mai no m’havia acostat a la zona on vivia La Dona dels Gossos i em sorprengué descobrir que el seu xalet era encara més decrèpit que el nostre. Abans de trucar al timbre ja s’havia organitzat un escàndol de lladrucs en off darrera de la porta. I quan La Dona dels Gossos la va obrir els tres petaners ens saltaren a sobre, bordant-nos, ensumant-nos i bavejant-nos, a la manera una mica abusiva que solen gastar els cans en societat, mentre ella ens tranquil·litzava sobre les seves intencions.

Un cop fetes les obligades presentacions, vam descobrir que La Dona dels Gossos es deia Magda i ella també va quedar assabentada dels nostres noms respectius, el de l’Helena i el meu. En aquests casos sempre em pregunto quant de temps durarà la memòria del nom d’algú que t’acabaven de presentar. Ja no diré res del meu, que ha esdevingut anodí a base de gastar-lo, però Magda és un nom inusual avui dia, encara que no sigui en cap cas memorable, més aviat sona a anomalia, a persona que és coneguda sobretot per passejar-se amb una colla de gossos sense raça els matins i els capvespres.

Fos com fos, amb amabilitat o sense, la Magda no va fer cap gest per deixar-nos  passar del llindar i, envoltat de la sorollosa companyia dels quissos, vaig preguntar-li si durant els últims dies havia observat algun moviment sospitós pels carrers de la urbanització.

—T’ho comento perquè recentment hem notat petites destrosses al nostre jardí i, com entendràs, no podem pensar que sigui cosa dels veïns de Mary Muntanya —era una mentida, però no s’allunyava gaire dels fets consumats.

—I a les nits sentim sorolls estranys, com si piquessin a la porta —afegí l’Helena, servicial.

Magda somrigué com per a si mateixa, tot donant a entendre que prou sabia del que parlàvem; però la seva resposta fou més aviat decebedora:

—Mireu, ja sabeu que per aquests carrers no passa ni déu o sigui que, si s’hi acosta un estrany, canta de seguida; però la veritat és que no he observat res d’anormal. Només la colla de joves dròpols del poble que vénen a fumar-se els seus porros al cap del carrer, però això no és cap novetat, perquè hi han estat des del primer dia i no fan cap mal. I jo, si no fan altra cosa que estar-se allà sense ficar-se amb ningú, no penso aixecar cap queixa. Pitjor seria que es dediquessin a llençar rocs als meus pobres nens, una activitat tradicional encara ben comuna en certs entorns rurals. I és que sembla mentida que algunes persones puguin ser tan animals, quan els animals són sempre tan bones persones i no han fet mai mal a ningú i demostren una lleialtat i un amor a prova de…

—Jo aquests porreros —vaig haver de tallar-la, mentre el més gran dels seus anomenats «nens» utilitzava la meva tíbia com a consolador sexual—, aquests porreros no els he vist mai; però si són com dius, sospito que han de tenir el cap una mica ennuvolat i poc disposat a les entremaliadures.

Magda va deixar anar una riallada gruixuda:

—Pots comptar, són tots ells un tros de pa. I s’enrotllen molt amb els meus "nens". Si hagués de malfiar d’algú seria del coi de Mariano, el taxista. Aquell home el tinc travessat. El molt miserable és al·lèrgic als gossos i no els aguanta ni en pintura. Tinc la teoria que, qui no s’estima les bèsties, és capaç de cometre qualsevol atrocitat contra la humanitat. Jo, de vosaltres, investigaria per allí.

—Tot aquest merder comença a atabalar-me —em confessà l’Helena així que Magda tancà la seva porta darrera nostre i interrompé finalment la muralla de lladrucs intermitents.

Clouseau, se t’ha girat feina, vaig dir-me.