Encontres en la tercera edat

A mesura que que m’apropo a la desitjable condició de pensionista, més m’intriguen les seves peculiars dèries. Hom diria que als jubilats, com a grup social, no els hi anirà mai de cinc minuts (a menys que hagin de recollir el nét a la sortida de l’escola), però he observat que ningú com ells a l’hora de mantenir l’ordre estricte dels torns i les cues. I perseguiran a mort qui intenti escapar-se’n.

Per qüestions de salut em veig obligat a patir semestralment una extracció de sang a l’Hospital Clínic. Les cites es reparteixen per quarts d’hora i un rètol lluminós anuncia qui són els pròxims afortunats. La veritat és que no ve d’aquí, perquè la cua avança ràpid; però cada cop que hi he anat m’he trobat un exèrcit de voluntaris octogenaris posant ordre (o més aviat desordre) i decidint les prioritats.

El pitjor de tot és que et pots trobar a les nou del matí pacients que pregunten en veu alta qui és el primer per les analítiques de dos quarts de dotze. Amb altres paraules: escrúpols en la gestió i també dubtes de la capacitat motora de gran part del personal.