Conjectures per l’avenir

L’enorme èxit internacional que va assolir «Sàpiens. Una breu història de la humanitat» de l’historiador israelià Yuval Noah Harari permetia sospitar que no trigaríem gaire a tenir més notícies seves. I així ha sigut: dos anys més tard apareix «Homo Deus. Una breu història del demà» (Edicions 62/Debate) on l’autor intenta projectar els seus coneixements de macro-història en direcció al futur per predir quins canvis ens esperen en un endemà potser no tant llunyà.

L’assaig s’inicia amb la hipòtesi una mica agosarada que els Quatre Genets de l’Apocalipsi foren finalment domesticats durant la segona meitat del segle XX. Per a qui no tingui fresca ni la Bíblia ni la famosa novel·la de Blasco Ibáñez, els recordaré que aquests genets donaven forma humana als assots sempiterns de la Pesta, la Fam, la Guerra i la conclusió fatal dels altres tres: el que vindria a ser la Mort. Per descomptat encara no hem eliminat de la superfície del planeta Terra totes aquestes calamitats; però anem pel bon camí, si hem de fer cas a les estadístiques. Almenys ja no les considerem expressions de la voluntat divina, com passava als segles medievals. En poques paraules, hem millorat una mica (i l’Harari és historiador del broc gros, o sigui que no li ho tindrem en compte), caldrà començar a pensar cap a on ens dirigim a partir d’ara mateix.

El primer objectiu, un cop controlada la malaltia, seria la immortalitat, o millor dit l’amortalitat, perquè davant d’una pluja de pianos de cua o accidents similars no hi ha ciència mèdica que valgui. Algunes de les solucions que apunta l’autor són la injecció de nanobots que gestionin el correcte funcionament del nostre cos o la renovació cel·lular programada. Que no pateixi el doctor Macip, que el poc contingut científic del llibre es tracta a esquitllentes i és degudament «kosher», encara que m’agradarà saber què en pensa de les poques dades mèdiques que cita.

Després de la immortalitat, hauríem d’aspirar a la felicitat. La farmacopea d’última generació ens proporciona una ajuda immillorable, i a mesura que coneixem la cartografia del nostre cervell, sembla més i més viable manipular directament les xarxes neuronals. El tercer pas proposat per Harari és el de la divinitat a nivell individual, però més que en un Jahvè omnipotent convencional, crec que el que té al cap és una explotació d’hipotètics super-poders, com si tots fóssim aspirants a super-herois de la Marvel.

Aquí el llibre recula, agafa embranzida, i ens torna a explicar acceleradament el «Sapiens» de fa dues temporades, amb «mise en abyme» inclosa. S’insisteix en la capacitat humana per alterar la vida del Planeta, en una era geològica que caldria anomenar «Antropocè» i en la problemàtica relació de l’«Homo Sapiens» amb totes les espècies animals suposadament inferiors. Es discuteix a continuació un afer tan complicat com l’existència (o no) de l’ànima humana, o el difícil diàleg entre ciència i religió. Aquesta part conclou amb la idea potser més interessant de tot el llibre, la de l’humanisme laic contemplat com una religió. ¿No és, al cap i a la fi, la religió un codi ètic de vida?

Amb tot això ja estem arribant al final del llibre i encara no s’ha abordat la qüestió del futur, tot i que el subtítol «Una breu història del demà» ja ens remarcava que seria «breu». És en aquesta escassa tercera part on Harari es dedica a fer volar coloms, i proposa diverses possibilitats, totes distòpiques i destinades a bastir el taüt de l’humanisme. La desaparició de conceptes com el «jo» o el «lliure albir» i un nou món laboral on la majoria de nosaltres serem superflus ja que les màquines ens hauran substituït, ens obligaran a crear una nova religió post-humanista. L’autor proposa dues candidates: el tecnohumanisme, que intenta desenvolupar noves potències de l’individu i la religió de les dades, en la qual «Homo Sapiens» esdevé objecte i cedeix el control de la seva vida a l’internet de les coses.

«Homo Deus», pel seu propòsit, és més controvertit que «Sapiens», fet que no disminueix el seu interès. Yuval Noah Harari continua demostrant que és un divulgador d’una claredat envejable. Només per les reflexions que suscita i que es prolonguen molt més enllà de la lectura, ja queda justificada la visita.